La desorientació dels mestres (2)
Anit, l’Escola de Mestres de l’organització cooperativa AKOE anunciava que se’n retira del format oferit fins ara -Jornades de formació d’estiu i d’hivern-, per replantejar-se una nova acció que redirigís el debat sobre l’educació, tot cercant un sentit nou (!). Potser que pensen que el format està esgotat, no ho sé, però la prova d’aquestes jornades d’hivern fetes a València és possiblement un indicador: si davant el caos educatiu de l’escola, el debat principal, és com ens afecta l’ús de la tecnologia, possiblement que estem esgotats, com a formadors, o com a escola de mestres que havia de ser punta de llança de la investigació a l’aula.
No és menys cert que, en educació, i en la formació dels mestres hi ha molta palla. Moltíssima. Perquè centenars de xarraires, de venedors de fum, d’elaboradors d’elixirs i de beuratges, s’hi han erigit bruixots i xamans de l’escola. Els xarraires han fet mercat i han fet forat, i pitjor encara: han provocat el descrèdit que s’ha generalitzat allà on, precisament, calia fer barrera per destriar el gra. Però el consens, o pensar-nos que tothom estem preparats per decidir què convé als mestres, com els hem d’ajudar-orientar, i sobretot, quina escola volem per encaminar-nos-hi, ens ha engolit en una espiral de dubtes i cagamànecs.
La tecnologia és bàsica, d’una altra manera com podríem escoltar l’Andante cantabile de Tchaikovsky per frenar un conflicte violent entre dos xiquets que ploren desconsoladament a les tres de la vesprada perquè tots dos volen enviar l’altre al carrer, a puntellons si cal. N’és bàsica per cent coses bones. Per mil, com ho és el cotxe per anar d’ací i d’allà, si no és que vols estavellar-te voluntàriament contra un arbre. Que ens afartem de pantalles? Que és aquesta la causa que els xiquets valencians no agafen un llibre ni matant-los la mascota? Home, abans que no les pantalles que avui en diríem principals, només teníem la VHF i l’UHF espanyoles, i ves si allò no era matar el coneixement, en canvi que, aleshores, el nostre índex lector no era millor. Potser que no teníem ni índex. Perquè pel que fa a la lectura, a l’ànim lector, som igual de franquistes que aleshores. Ni llegíem aleshores ni llegim ara.
Però alerta, que això no ens valdria d’excusa. Perquè ja fa més de quaranta anys que hem tingut l’oportunitat d’una altra escola, d’uns altres mestres, d’una altra societat més culta, i d’un país valencià més civilitzat. No perquè ho ha permès l’administració, nooo. En tot cas, ho permetien els mestres, si eren espavilats i no feien de funcionaris o súbdits o llepaculs. Però no, no hem millorat gaire, fins i tot som amb el dubte de si res ha empitjorat, pel que fa a l’índex. La desorientació dels mestres és la clau, sens dubte que és l’indicador que més afecta el nostre nivell lector, el dels xiquets i els joves i els adults. I Possiblement que tinga relació amb la idea de país que tenim. De país valencià, sinyors mestres. Perquè mentre tinguem en el cap la idea d’espanya, com voleu millorar l’índex lector d’ases o de rucs? Cabassos, albardes, senalles, cistells, paneres… si el debat és la tecnologia, ai, els mestres és natural que anem desorientats.
I ves que els pares tindrien raó a demanar-nos responsabilitats, després de tants anys que ens dediquem.
[continuarà]