Ulisses20

En favor de la llengua. D’ensenyar llengua. De recuperar-ne l’ús. Si n’hi ha lluita n’hi ha esperança. Si allà resisteixen, el país aguantarà. Perquè ves si ho tenen cru i difícil, al nord. Necessiten mestres, ep, i directors fins i tot. Si m’agafa uns anys més jove me’n vinc un parell d’anys a empènyer. Els discursos d’aquella gent són valents, més agosarats que no els nostres. La festa també és grossa, tots els xiquets allà amb la samarreta de color groc, canten, dirigits per uns quants mestres, a ple sol, amb aquell català de fonètica tan personal, diferent, quina llengua més diversa, quants parlars diferents, i quin coratge, i futur per llarg: per anys i anys, malgrat el setge espanyol i el setge francés: doncs malgrat la guerra declarada, hi són ací: la cantata, el ball de gegants, els castells o muixerangues, el cant que havia escrit Joan-Lluís Lluís i havia musicat l’orquestra folk fireluche. Ai finançament, necessitats, austeritat, i una empenta de les famílies que necessiten que els fills puguen parlar català amb els iaios, si volen comunicar-se. Vet ací el primer o el segon, potser el tercer missatge, que iaios i néts puguen parlar plegats la llengua. Allà com ací, els vents els són força contraris: la política, les engrunes si els donen res, fins i tot las guerra bruta de les institucions, allà com ací, contra la llengua, contra l’escola, contra els mestres.

En canvi, doncs, el goig de cantar, el somriure per endavant, dir no al defalliment, aventurar-se amb un nou institut que puga aplegar la secundària, camí de la universitat. La revolta, la dissidència, el país, els països catalans. Visca.