Aquell 1 d’octubre, diumenge, catalunya decidia per majoria absoluta de fer-se independent. Espanya ja feia dies que amenaçava amb militars i policia, amb una invasió sense precedents: com que la festa era pacífica, d’una banda, la banda genuïna, l’altra banda la volgué convertir en carnisseria; va haver-hi sang, molta sang i molts ferits, i una brutalitat feixista com espanya sap fer. No en sap d’una altra cosa. A la festa democràtica catalana, espanya va respondre amb violència. Sense cap altre argument o recurs: un nou colp feixista, com al 36, el 155. Després, en passar el temps, la violència física es va convertir en violència judicial i política. Aquella brutalitat, espanya no la podia mostrar cada dia al món occidental. Però…
La festa que jo vaig viure en directe, espanya volia cobrar-la en sang. No tenia arguments per convèncer ningú, si no era sang en canvi de drets humans. Vet ací el nivell civilitzat al qual hom pot aspirar, a espanya. Aquella violència física s’ha fet servir després contra la llengua, contra l’escola, contra el finançament, contra les pensions, també dels valencians, que patim un setge i un robatori d’anys i anys. Perquè espanya, això sí, actua sense escrúpols, només per l’egoisme dels seus. Adoba lleis, normatives, i interpretacions a partir de les quals espanya guanya sempre, sense arguments, amb violència…, i encara si pensés que no podria guanyar, aleshores aplica de nou la violència.
En canvi d’això, només ens queda continuar batallant, democràticament, i desobeir, desobeir sempre amb arguments contra aquell estat violent i enfeltrit. Tornar a recuperar, més prompte que tard, aquell jorn festiu que va representar l’1 d’octubre de 2017, un dia històric, excels, de festa major d’un poble alçat en eleccions, lliure i lluminós.
El que va passar després…