Ken, Barbie i el ferrari
Non plus ultra! Excelsior! Superbe! Vitol!, els crits d’un públic que no defalleix mai, domenge a Xest, davant aquella imatge sublim: on teniu el coneixement!
Això del ferrari amb el Ken-Francisco i la Barbie, qui no ho ha vist no pot tenir vara de mesura. La realitat dels valencians no és bèstia, ni escatològica solament, sinó extraterrestre. La parapsicologia encara no havia avançat gaire, que diumenge va fer el salt qualitatiu, contra la civilització de vint segles.
En realitat la parella són Popes, papots d’una burlesca fira de madams: potser que fins i tot siguen transvestidots. Reines i reiots. Aquest home, Camps, i aqueixa dona, Rita, han perdut els papers, el crostó i el faldó de Sant Francesc. Mancava, diumenge, un miler de verges llançant-los pètals, damunt el ferrariot, com si arribassen a Roma, una parella de guanyadors de la gran batalla cultural, social, científica, en època romana. Miliers de verges llançan-los les roses, i els pètals, de colors tan vius, caient-los per la cara, pels ulls, per damunt els pits i el ventre, als nous emperadors… Amb centenars de trompeters celestials, àrcangels, bufant l’Heroica, la tercera simfonia?, al pas d’aquella mostra sincera de lideratge valencià.
Cavallers, vergonya? No, no. A quin sant. Vergonya, mai. És aqueixa imatge orgullosa, de vanitat màxima i suprema, que volem ensenyar al món, els valencians: el món als nostres peus, i nosaltres rodant amb el cotxet per damunt dels ulls de poll dels desocupats, dels desheretats de la terra, volem furgar la nafra d’una humanitat lliurada i rendida al pecat, a la disbauxa… També volem tot de cors dels palaus de la Música i de les Arts traslladats al circuit, ballant-los el riure, damunt cadafals volàtils, lleus, cantan-los a tres-centes veus… Ken-Francisco, Rita…, orineu-nos (pixeu-nos fóra vulgar), per la Mare de Déu, pel Sant Crist… Visca el PoPe gran i la Santa Batllia.
Lladre,més que lladre, furtamantes,xoriço,… tot açó mentre el jove corria per què ni Anal 9 ni els guardaespatlles l´agafaren. I ell no prava de cridar “ven y dimelo a la cara” “soy el formatge/President de todos menos de gente como tú” “Ay lo quemadichoyyoconestospelos”.
Al meins n´hi ha ciutadans que tenen la valentia de dir el que senten a la cara dels protagonistes, malgrat que tinguen que fer-ho camesajudeu-me.
Bona senyal, anem foradant la realitat, de mica en mica, per poder respirar
ahir aquest jove, nosaltres el dissapte 21 a les 22 hores.
“L´espoir” mestre “l´espoir” que deia el Malraux.
Salut i força al canut…i aroma en la palom@