Ulisses20

Els mitjans també ho tenen clar. Amb excepcions puntuals, minses: Vilaweb, Berria potser, i algun altre setmanari, altrament minoritari. Heu vist cap director, presentador o periodista de Quatro, Sexta, Tele5, A3, TVE, C9, TV3 o la resta de llufes audiovisuals reclamant pluralitat? Explicant la manca de llibertat, de democràcia i de transparència arreu de la campanya? Demanant, si més no, decència informativa? Per tots ells, el debat era a dos. No n’hi havia res més, sinó dos. Blau i vermell. Ací els mitjans, el noranta-nou per cent de mitjans no discuteixen que Espanya és a dos i entre dos ben espanyols. La resta no compta. Per això, els periodistes són els primers a no queixar-se, de falta de diversitat, de participació, de pluralitat informativa. Ací la majoria saben per qui treballen i saben qui és l’amo i quin l’objectiu. Mal paper la premsa d’aquesta península europea que es pensa que és una cosa que no és. La premsa, la publicitat, l’empresa que l’administra, que l’aguanta amb subvencions públiques, sucoses, de polítics i de governs. Sobreviure contra aital manca de llibertat, la premsa escrita o de televisió o de ràdio o d’internet. Tant se val. Ací potser els terminis encara faran curt, quaranta anys per trencar una opinió uniformadora.

Post. Aquests dies de balanç col·lectiu, fins i tot les cadenes majoritàries de dretes no fan un balanç negatiu, malgrat que de la parella protagonista de la seua pel·lícula, el xicot de més a la dreta havia perdut el primer dels objectius. No n’estaven insastifets perquè, segons que compten amb els dits i amb el cap, guanyar o més guanyar, dreta o esquerra, tots dos són referents espanyols. Unívocs. Per ells n’hi ha prou.