Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Insubmissió al Tribunal Suprem? (5)

El mètode: sense didàctica ni respir possible (sis o més).
El sumari, el jutge, l’Audiència, la pre-democràcia, per bé que hauríem de dir la post-democràcia. La llibertat vigilada, sota tutela d’una de les parts; la llibertat a seques. L’escola, els joves, els fills.
Imagine els fills d’aquells homes i aquelles dones del famós sumari que tenen els pares tancats a la pressó, perquè havien decidit de fer política, perquè havien decidit que la política, una taula de negociació, era l’únic camí per començar el diàleg, per caminar en un sentit que orientés el conflicte i acabés amb la violència d’una vegada. Doncs, bé, aquells homes i aquelles dones, tancats per unes proves suposadament fermes i no solament d’una de les parts, han de tenir els seus fills i filles a primària, a secundària, a batxiller. Bé que els han de preguntar pels pares, els companys d’escola: què feu, en parleu pel mòbil?, aneu a veure’ls?, què vos conten?, els tracten bé, respectuosament com a éssers humans, no solament com a éssers vius. Si hi ha cap possibilitat que tinguen una relació, una relació familiar, diguem-ne casa-presó-casa, a través de les reixes, o d’aquells finestrals de vidre de les pel·lícules que, l’un en un dels costats, li assenyala a l’altre el telèfon (-agafa el telèfon per parlar!) gesticulant els llavis, sense alçar la veu. Solament que imaginava com poden atendre el diàleg particular amb els fills, aquelles famílies que viuen al seu país i ara romanen tancades.

El mètode triat pels politics del govern i de l’oposició majoritària, ara i després d’eleccions, i que els jutges van dictant amb tanta celeritat, no fa gaire per la pedagogia, almenys no ajuda perquè els fills dels inculpats entenguen què passa amb els seus, fins i tot que puguen reconèixer errors grossos com hi ha hagut. Perquè després dels fills hi ha els homes i les dones, i els nebots, i els cosins dels fills, i els amics del barri, i els oncles, i les iaies, i això va estenent-se com el joc d’aquella pedra de l’estany i llavors ja parlem de milers de persones. I em demane què explicaran els mestres, a l’escola, davant aquelles persones, els fills, i què passarà quan toque ‘ciutadania’, la nova assignatura, de què parlaran els mestres i els alumnes?, si romanen tancats els diaris, els pares, les mares, els periodistes, els parlamentaris, que fins i tot és sota sospita el mateix president d’aquell país…

La didàctica d’un mètode que vigila i castiga, exclusivament, no distingeix la ratlla entre democràcia, pre i post-democràcia. No és una didàctica que gaudeix de bona salut, perquè no resol l’afer amb el seny i el tacte que cal, perquè ha entrat en una espiral de difícil retorn. Ni el pitjor dels conservadors, ni el major dels tolerants, en una societat culta i verament democràtica, que pressumeix de voler-ho ser, no aprovaria l’examen bàsic. A Europa aquesta didàctica no serviria. Però Europa sembla que és més lluny que no diu la geografia política aquests darrers anys, i sort que allà se’n serveixen d’altres tribunals. I, esperem-ho, d’altres didàctiques.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent