Publicat el 24 de febrer de 2014
innovació, intel·ligència i escola (3)
Divendres vam cloure les Jornades d’hivern organitzades per l’Escola de Mestres AKOE (nou cooperatives d’ensenyament del País Valencià) amb la presentació del llibre ‘Gracias, Finlandia‘ de Xavier Melgarejo. El professor Melgarejo és l’home que més en sap del sistema educatiu finlandés, fins i tot qui més en sap de dins i de més endins, d’aquell sistema. No debades ha estat vint-i-cinc anys estudiant-lo i ha sigut capaç de fer unes trenta-set observacions –entengueu que són propostes de millora–, al sistema educatiu europeu de major èxit dels últims vint anys. Poca broma.
Si bé el segon dia de les Jornades vam topar amb un mestre que ens feu ballar i traure’ns el barret dinvisible del cos, –Javier Romero és ritme corporal i una lliçó científica de perquè el nostre cervell és com és i la neurociència avança i ens explica com aprenem–, en aquest claretià de Barcelona, el mestre Xavier Melgarejo, jo trobe una humiltat a prova de foc i entusiasme: ell té un càncer adormit estés per tot el cos, que a més aquella vesprada estava refredat, però no volia estar-se de baixar a València a reunir-se amb els mestres per compartir allò que ha estudiat.
Què podem fer per l’escola, pels equips de treball, pels equips amb responsabilitat directiva, pels equips de mestres en pràctiques, pels alumnes, pels alumnes que no volen aprendre, pels alumnes que han de millorar la comprensió lectora…
A Finlàndia l’escola té molta llibertat, fan moltes menys hores de classe que nosaltres, tenen major autonomia de decisió en molts aspectes, els aspectes importants sobretot, els decideix l’escola, la municiplaitat: tria dels mestres, flexibilitat horària, conciliació, descans de quinze minuts entre classes (cada quaranta-cinc minuts), ara, posen els millors a formar els alumnes: els millors als primers cursos, a set i vuit anys, que ells no comencen abans en canvi de ser els millors lectors als nou, els mestres són fletxes, fets d’una pasta especial, i tenen un reconeixement extraordinari de tothom. N’hi ha tòpics, però n’hi ha un suport social i polític excels. Hi ha un silenci de treball tan gros com en un concert de clàssica o com en una missa, perquè els menuts i els grans es prenen allò de l’escola com una cosa molt seriota, ai, si no feu cas dels mestres, exclama Melgarejo, els xiquets tornen a casa sols, caminant, als sis anys, als cinc, amb una gran independència, i aprenen a cuinar, a cosir, a canviar un llum, un endoll, però, naturalment que n’hi ha peròs… El llibre encara és exclusivament en castellà, xa, a vore si ens posem a la feina: al sistema educatiu espanol, Melgarejo va fer cent trenta-set observacions, aproximadament. Aquesta de la llengua, potser que en siga una. Els valencians, almenys, ho pensem fermament.
Si bé el segon dia de les Jornades vam topar amb un mestre que ens feu ballar i traure’ns el barret dinvisible del cos, –Javier Romero és ritme corporal i una lliçó científica de perquè el nostre cervell és com és i la neurociència avança i ens explica com aprenem–, en aquest claretià de Barcelona, el mestre Xavier Melgarejo, jo trobe una humiltat a prova de foc i entusiasme: ell té un càncer adormit estés per tot el cos, que a més aquella vesprada estava refredat, però no volia estar-se de baixar a València a reunir-se amb els mestres per compartir allò que ha estudiat.
Què podem fer per l’escola, pels equips de treball, pels equips amb responsabilitat directiva, pels equips de mestres en pràctiques, pels alumnes, pels alumnes que no volen aprendre, pels alumnes que han de millorar la comprensió lectora…
A Finlàndia l’escola té molta llibertat, fan moltes menys hores de classe que nosaltres, tenen major autonomia de decisió en molts aspectes, els aspectes importants sobretot, els decideix l’escola, la municiplaitat: tria dels mestres, flexibilitat horària, conciliació, descans de quinze minuts entre classes (cada quaranta-cinc minuts), ara, posen els millors a formar els alumnes: els millors als primers cursos, a set i vuit anys, que ells no comencen abans en canvi de ser els millors lectors als nou, els mestres són fletxes, fets d’una pasta especial, i tenen un reconeixement extraordinari de tothom. N’hi ha tòpics, però n’hi ha un suport social i polític excels. Hi ha un silenci de treball tan gros com en un concert de clàssica o com en una missa, perquè els menuts i els grans es prenen allò de l’escola com una cosa molt seriota, ai, si no feu cas dels mestres, exclama Melgarejo, els xiquets tornen a casa sols, caminant, als sis anys, als cinc, amb una gran independència, i aprenen a cuinar, a cosir, a canviar un llum, un endoll, però, naturalment que n’hi ha peròs… El llibre encara és exclusivament en castellà, xa, a vore si ens posem a la feina: al sistema educatiu espanol, Melgarejo va fer cent trenta-set observacions, aproximadament. Aquesta de la llengua, potser que en siga una. Els valencians, almenys, ho pensem fermament.
Comparteix això:
Respon a Apa Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
(…)Caldria multiplicar les escoles, les càtedres,les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries.caldria multiplicar les cases d´estudi per als nens, les sales de lectures per als homens i dones,tots els establiments on es medita, on la gent s´ínstrueix,on la gent apren alguna cosa, on la gent es fa millor, caldria fer penetrar per tot arreu la llum en l´esperit del poble.
Vull el pa de l´obrer, el pa del pensament,que és també el pa de la vida.
– pag 82/83-
Victor Hugo.
P.D. : Moltes felicitats Conxa, per molts anys.-Durru i Fede-