Independència, ara i ací
Ara i ací, independència. L’unic camí possible, l’única via que ens ha deixat espanya per sobreviure. Amb espanya, el país valencià és espremut com una taronja, sense possibilitat de subsistència. Ells ja fan campanya, amb el deute al qual ens obliga espanya, que ens té ben agafats dels collons, sense alè, ni aire, no podem respirar, si no ens ho fan pagar car, aquells corbs que fins i tot ens envien, corbs i blanques, aquells ocellots de la meseta perquè se’ns mengen caderneres, oriols, pinsans, teuladins, ens roben els impostos, ens retornen unes quantes almoines per subsistir, i com que hem d’emprar-los diners per viure-hi, aleshores aquestes diners ens els carreguen d’interessos, i torna el ruc a pegar voltes a la nòria, tan agafats dels collons que ni piulem, si no és per aginollar-nos: n’hi ha valencians que viuen de ginolls tota la vida i s’enorgulleixen, se senten tan espanyols que no els queda vergonya ni dignitat, es posen la bandereta al canell, al cotxe, i voldrien que tothom formés, una gernació de criats en amo, sí senyor, el que diga el senyor, que cantava ovidi.
L’11 de setembre, l’1 d’octubre, el 9 i l’últim diumenge, el 31 de desembre… per anys i anys ens mantindrem fidels. Som la resistència, ara i ací. Independència, per anys i anys, contra els lladres d’almansa, de madrit, de la generalitat robada.
Fins que tinguem una pàtria pròpia, lliure, lluminosa, alta!