Ulisses20

Potser que he copiat alguna lletra malament, arribàvem tard i veníem molt cansats. Els xiquets es revoltaven, es deixaven caure en un bancal d’una porta i deien: prou, d’ací no passe. El carrer San Gallo era tan llarg, i ens havíem passat la vesprada caminant, alguns el dia complet. Les queixes eren naturals, però l’esforç pagava la pena. Solament de ser en aquells salons, d’haver passat l’entrada del jardinet romàntic ja ho curava tot, el cansament, els renecs, les queixes… Ens vam estar uns minuts sols, en una sala fosca, gran, amb estàtues romanes i immensos quadres de cardenals i altres nobleses. Els Pandolfinius en la seua mesura, imaginàvem. Vam trobar el llum i la sala es va il·luminar. Vam seure als quatre cantons, amb bancades extraordinàries, mirant-nos, preguntant-nos què féiem, perquè havíem vingut i tota classe de disbarats que us vulgueu pensar. Quan ja érem a punt de fer l’escapada, vam sentit aquella veu, que baixava per una escala magnífica, encara fosca, que ens anava convidant a quedar-nos. Llavors va aparèixer el comte i la seua veu va fondre els dubtes. Solament que vam fer un volt per la planta baixa del palau, per sales immenses, de llums senyorials d’un gran teatre, segurs que passàvem per indrets que molts anys enrere havien acollit la noblesa florentina, bregues, discussions, conspiracions fins i tot, malgrat que el comte va confessar-nos que, els Pandolfini, feien poca guerra i molt d’adobar les paus, a canvi de grans sacrificis. ‘Disciplina, va explicar als xiquets, encara que els grans no tinguen gaire raó, cal disciplina de les seues decisions. És la base de la família, de la nostra, assegurava, i de la sort descomunal de dones que havien aguantat tants anys amb sòbria fermesa. Els homes?, ni dues generacions no haguéssen aguantat: la història dels Pandolfini és feta a base de les dones. Enèrgiques, que sabien posar els homes a lloc, quan calia. és veritat que no li ho agafava tot, perquè de vegades s’expressava en alemany, de vegades en anglés, de vegades jo mateix m’afigurava la història. La inventava. Passats uns dies, no sabria dir què hi ha de cert, què hi ha d’invenció de tot plegat.
Va acabar servint-nos xampany, refrescs als xiquets, per convidar-nos a escampar que els Pandolfini necessiten de la contribució turística per mantenir el patrimoni; la dignitat ja és cosa seua, però la sort de l’home que ens ha acompanyat, afable, en aquest viatge a la Toscana, ja no és únicament a la seua mà.
Pugem a casa tard, plens, preparem el sopar, malgrat que la satisfacció de tot plegat ens hagués pogut estalviar la menja. Eixim a la fresca del maset, sota la porxada. S’hi senten sorolls de bosc, i Paco apunta que a la casa vella hi ha llum. Potser els esperits dels nobles, neguitosos de la gosadia dels plebeus. La temperatura és agradosa. Si no fóra pels mosquits, podríem estar-nos indefinidament. A la Toscana, i a la fresca, per com ens ha agraït aquesta comarca el viatge d’estiu. Final.