Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Hospital (2)

Segona setmana. Arribe amb la bossa de l’ordinador, sopat, observant el carrer, la gent que va amunt i avall, poca gent, després que he aparcat amb una facilitat increïble. De nit, en aquest indret, mai no et creus com de fàcil és trobar aparcament. Ara ja sé on no deixar el cotxe, perquè hi ha desgraciats que el deixen frenat, en doble fila, i poden absentar-se més de dues hores sense dir ni ase ni bèstia. Vaig haver de telefonar els municipals.
A les escales de l’entrada de l’edifici central solament que hi ha tres o quatre persones que fumen, em trobe una persona que baixa de l’ascensor i prou. La resta fins al meu destí és desert. Puge fins a la vuitena, mon pare dorm, com el veí d’habitació. Els llums són encesos. Deixe les coses i comence a preparar el silló on passaré la nit. Trec l’ordinador i mon pare es desperta. Ja ets ací: el salude, li demane com va, i si vol res, em demana si he sopat, li responc que sí, que ja són gairebé dos quats de dotze. Has anat a cap lloc (es refereix si he anat al camp), li dic que sí, que he estat al Pla de l’Hereu, nosaltres en diem Mangraner. Ai, un dia en parlaré dels mangraners del terme, els mangraners del Camp de Túria. Ferran preparava no fa gaire un especial sobre els mangraners per a la revista Mètode.
Què, hi havia brossa? N’hi havia, no gaire, però he tirat una motxilla (Karda, comercialment, s’escriu amb K). Sí, em diu, al Mangraner amb una motxilla és prou. Veig que s’espavila, que comença a raonar amb interés, ara mateix. Quan torne, potser aquesta setmana, hem d’anar pensant a tirar guano al camí d’Alcubles, al camí la Torre, als dos camps de la satsuma, així que espere estar-me a casa prompte per començar la feina. Ell va dibuixant com serà el seu futur, sempre carregat de feina i de responsabilitat. El Robero ens portarà el guano al camp, i nosaltres l’escamparem. Nitrofosca, afegeix, tirarem Nitrofosca, i explica el detall de les quantitats, els sacs a cada partida, la manera com ho farem. No sé si sap que, almensy la bicicleta i un grapat de feines més, s’han acabat ara per ara. Però ell continua segur que el guano no és una feina que no podrà fer, segons els càlculs que va fent-se.

Ha vingut l’amiga d’Empar, m’explica, Carme; tres vegades ha vingut a veure’m. Com que treballa ací…, son pare va viure a la nostra casa, on vivia la tia Maria, treballava de pastor per al iaio. I el germà portava l’haca gran de la casa, abans que la portés Enrique. Li dic que ahir vaig veure Enrique, l’últim dels jornalers de la casa pairal dels Bovins de Bétera, almenys l’últim que jo recorde. Enrique ha de vorejar la vuitantena, però encara el vaig veure ahir amb una Mobylette amb el cabàs i la llegona, i les ganes de continuar treballant al camp.

Ahir va venir el Pitirri a veure’t. No el vaig veure. Es va enganyar d’hospital, es pensava que eres a l’Arnau de Vilanova. Sóc a la Fe. Sí, jo ja ho sé on ets, però ell no ho sabia, m’ho ha dit la filla, que havia vingut expressament. Té un camp mitger amb el nostre, al Pla de Sant Ramon, també li han furtat la porta de la caseta del reg.

També he estat al Pla, al costat del de Sabelín, i m’he trobat una parella que m’ha fet estar parlant mitja hora. Són grangers, ella és mestra, de Campos, al sud de Mallorca, i coneix gent de Mata de Jonc, va estudiar amb n’Antònia Ensenyat. Qui?, pare, tu no la coneixes, n’Antònia. L’home és d’Amèrica del Nord, fa vint-i-cinc anys que treballen a Bétera, de grangers. El món és molt xicotet. Això mateix ha dit l’americà, que el món era molt petit, quina casualitat troba-nos al camp, al terme de Bétera, parlant de Mata de Jonc, d’Antònia Torres i d’Antònia Ensenyat.
Ella es diu Maria, també és mestra, diu que mai no parla mallorquí amb estranys, per por que no l’entenguen, que solamnet que ho fa amb el seu home, l’americà. Jo li ho he demanat expressament, que me’n parlés, i ella s’ha estranyat.

Quants mestres treballen en l’escola gavina, em demana mon pare. Quants?, trenta o trenta-cinc, li dic, s’alça d’un bot, em mira, li he de demanar que abaixe la veu. Trenta-cinc, ho repeteix com si fos impossible.
Van eixint més coses a la conversa, del passat, del present, d’alguns deures pendents al camp, –No t’oblides de fer una ullada als ametllers, trobe que n’hi haurà brossa.

L’altre dia, comence a dir quan em talla: ja ho sé, segur que has vist el Cassolo i t’ha dit alguna cosa. Com ho saps, si encara no havia començat a explicar-te res… Però ja m’ho pense què t’ha dit i ja li pots dir que no, si el trobes. Solament que volia donar-me uns consells de millora, perquè els ametllers… Prou, em talla.
Comence a navegar entre fotos i pàgines per adobar alguns breus per a l’escola.
–Aquest ordinador va amb piles? Amb bateria.
–Aquest et va costar tres-centes mil pessetes? No, aquest solament mil euros.
–Com han baixat.

Pare, passa de mitjanit, hem d’anar pensant en tancar el llum i plegar, jo he d’escriure l’apunt. Això que fas és treballar? No, això és la manera de dir-te bona nit i començar a pensar què vull explicar, com vull explicar-me això que vaig vivint.
Bona nit. Deixa la porta mig oberta, perquè entre una miqueta de llum. Demà s’alçarem a veure els bous? Naturalment. Demà és l’últim dia. Bona nit, pare.
Bona nit. Encara no he eixit de l’habitació amolla: els bous d’enguany sembla que són mansos. Em gire sorneguer. Ho deia el diari.
Explica-li-ho a la gent que cau cada matí de morros, veuràs com no són del mateix pensament.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent