Ulisses20

Vint-i-set de març: valencians, ha arribat un altre colp Nadal!

Anit nevava al Menejador, a Xodos, a Morella. Vint-i-sis de març, vint-i-set, després vint-i-vuit…

Fum, fum fum! Tres mesos després, ha arribat l’hivern.

Els carros baixaven carregats de bolitx de la serra, amb la pinassa, la ramulla, la murta, carregats baixaven a caramull cap als forns de Burjassot, de Paterna, de l’Horta… Durant la meitat del segle XX.

En qualsevol dels segles que hi havia reis, els reis bords, borbons o merda de vaca, i els patges i els escuders d’aital crim polític, convidaven a baixar els morts de la meseta espanyola. Els baixaven en camions militars per cremar-los als forns litorals: els carros carregats de llenya passaven del terme de Serra al terme de Bétera, i després pel camí vell de valència arribaven a l’Horta. Els camions, en canvi, circulaven per damunt els olis de protecció, els ungüents i les cremes solars. Eixien d’espanya cap a valència, per unes carreteres amples com autovies.

Hom havia replegat els parasols que feien de senyals, de balisa fins a la platja. Els parasols de colors són ara una guia per orientar els camions amb les caixes, que baixen d’espanya a cercar temperatures benignes; però res no és benigne, ara, ni les temperatures, ni les notícies, ni les paraules d’aquella llengua. Res.

No trobava conhort ni el mort ni el degollat, pobre, que segons havia explicat Marga Esteve, directora d’infermeria en un dels hospitals de catalunya, només que podien garantir-los sinceritat.

«Això és el final? I els has de dir que sí!»

Els espanyols ni això. Els espanyols havien tornat al mercat negre xinés. No s’explicaven com els havien enganyat. Per què els havien enganyat, si eren més llestos, més alts, més descamisats que ningú que coneixien. Ells eren la legión a europa, però els havien enganyat; de la misèria i de la mort també se n’aprén. Els espanyols, no. Això no havia canviat gens.

Quan un dels camions que transportava les caixes dels morts xafava els tubs de la crema protectora, els taps eixien disparats en totes les direccions. La pressió de les rodes del camió, i el pes de les caixes dels morts, torpedinaven aquells taps cap a valència, cap a gandia, cap a sagunt, i l’esquitx de crema solar marcava el camí que havien de seguir els morts: veieu, fins i tot ens assenyalen el camí que heu de seguir, fins i tot morts i ben morts us guien.

Morts i ben morts. Vet ací.

De lluny, encara per requena o més amunt,  a tocar de la frontera, o més alts encara, per castillejo, per iniesta, ja s’hi veien les columnes de fum elevant-se al cel: Nadal!, va dir uns dels camioners.

—Fum, fum, fum

Però això era impossible perquè ja era vint-i-vuit de març i l’un Nadal o l’altre Nadal eren fora de temps. L’un ben mort, l’altre encara per engendrar. Sense calendari. Com d’una altra època.

D’una altra època era el comandament de la pandèmia, però espanya governava la pitjor de les situacions possibles amb uns mètodes obsolets, cafres. Això era abans de la república valenciana. Un temps de primats i d’homes, i aquests homes que governaven encara vivien a les capçades dels arbres: dalt les oliveres, de les garroferes, però sense l’afegit de batollar o plegar o ensacar. No. El món rural agonitzava, per culpa d’una altra pandèmia.

Les columnes de fum s’elevaven com s’eleva l’esperit quan l’ànima és formosa, celebre, però aquelles morts inútils ja havien sigut encomandes des d’un escenari de televisió on els genets més apocalíptics ens governaven la mort, abans, molt abans que els valencians es revoltaren.

—Tu moriràs, i tu; tu també moriràs, i tu, i aquell, i aquell altre. Morireu.

—jo?

—sí, tu també.

«I els has de dir que sí!»

Els camions començaven la cua més enllà de minglanilla, de contreres, dels dos pantans del cabriol, més amunt, venien de l’espanya més profunda, del centre venien camions que feien cua per eixir cap a les fronteres exteriors.

—Podríem tirar-los al mar!

Va demanar algú que havia llegit que en una època, fins i tot els vius eren llançats al mar. Però eren vius que a penes si es notava que eren vius. Respiraven, obrien els ulls, obrien els braços per agafar-se a les costes d’europa. Però ca, eren menys vius. Sabien que eren menys vius.

«I els has de dir que sí!» «Que és el final!»

Al segle XIX, al XX, al XXI… continuaven llançant-se els vius al mar. Per què no podíem fer-ho amb els morts? Els morts ja no podien queixar-se. Ningú no podia reclamar-los, perquè el perill de seguir el seu camí era tan elevat com aquell fum, aquelles columnes que es confonien amb els núvols, que pujaven al cel.

El primer dels camions va arribar als forns de l’Horta, el que quedava d’aquells forns de calç del segle XX. El segon, el tercer. Tots els camions que seguien el primer camió. Milers de camions amb centenars de milers de morts.

—Bon dia, quants en porteu avui?

Cada operari del forn tenia un malnom que havia triat voluntàriament. Sabien que després uns quants periodistes investigarien qui havia participat d’aquell carnaval de mort i no volien implicar la família. Com li va dir un colp el pare d’Steiner: «això és la Història, fill.»

—Sóc Fidel Castro

—Sóc Durruti

—Sóc Virgínia Wolff

—Jo sóc Steiner!

Aquestes eren tots valencians, si triaven noms tan nobles, eren herois gairebé bíblics, però d’una altra bíblia d’una civilització anterior.

—Steiner?, quin nom és aquest? Vam dir que els noms de futbolistes no servien. Després, quan tornen les lligues principals, no voldreu confondre la seua estupidesa amb això que ens passa. Vull dir, això que ens ha passat durant tants anys. L’estupidesa i les lligues.

En aquella història un jugador cobrava en un any el que no cobrava tot un hospital sencer. Però aquest era un espectacle d’una altra vida, una vida abans de les pandèmies.

Els fums pugen per unes ximeneies de rajola llargues fins al cel, amb aquella geometria perfecta, hexagonal, que va tancant-se d’una manera perfecta…. Els fums pugen encara més alt, fins que el fum es perd entre uns altres fums d’unes altres ximeneies, igualment altíssimes. Us estalviaré la manera com fan arribar les caixes per convertir-les després en un fum que puja fins el cel i es perd, enllà, entre una massa difusa que ja no saps si és fum o núvols o què collons és.

Si hom pensava que era Nadal, que torraven castanyes o pensava que aquells forns feien rajoles, havia begut oli. O el que era el mateix, era un ximple, un ximple acabat que no valdria ni per engronsar una dia de la història, però en canvi, havia tingut sort. Havia tingut molt sort perquè podia contar-ho. Sí, molta sort de no saber engronsar i no formar part de l’estadística.

L’estadística s’havia ensenyat en algunes escoles de primària, uns mesos abans de tancar-les. Els alumnes i els mestres que s’havien avançat al programa, perquè el programa feia anys que demanava que els xiquets estudiaren aquella part de la matemàtica que en deien probabilitat i estadística.

Els camions tornaven de buit i travessaven un altre cop la frontera. No sabien quants viatges haurien de fer en cara.

«Això és el final?»