Històries de matemàtica
La primera impressió es va confirmar en l’exposició breu en una de les aules (no parava d’entrar gent, i gent, i més gent, i ell havia d’interrompre cada vegada la intervenció. Continuava entrant gent, una altra vegada, i una altra. Una processó. Així que l’home, que tenia uns moviments lents, anava i venia amb els dits i aquell ordinador nou que traginava delicadament no sempre l’obeïa. La presentació tractava sobre la resolució de problemes a l’escola. A l’escola bàsica, naturalment, i malgrat aquella lleugeresa de veu gairebé agònica, era més contundent que la majoria de veus que ja havien participat els tres dies anteriors, al congrés: va dir, més o menys, el professor Luis Campistrous, que tants objectius que ens plantegem a l’escola per a la resolució de problemes, en la seua majoria, són falsos, inútils, i ineficaços, que no ajuden a resoldre gairebé res, tret de tòpics i de problemes, que no són problemes reals, sinó impostacions, assajos de problemes, als quals se’ls aplica una fórmula, o una repetició de passos. Enunciats que no són problemes, ni apliquen mètodes que resolen veritables problemes…, aqueixa aportació no seria novedosa, però era contundent, venia d’un homenet que a penes si coneixíem ningú, malgrat que era la segona vegada que es presentava en aquell congrés.
En el breu moment d’exposició de què disposava, li vaig demanar per què li havien donat tan poca cosa, i ell em va dir, clar i ras: no em coneixen. Doncs en aquell temps que era un bufit va deixar anar dues perles que ja explicaré demà.
Luis Campistrous va explicar què caldria fer, per entrenar l’escola i els xiquets a resoldre veritables problemes… Jo me’l vaig creure de dalt a baix: i com que vam arribar tard a la següent comunicació, vaig aprofitar per acompanyar-lo en la conversa —li ho vaig demanar prèviament, si el podia acompanyar, i em va convidar encantat: Luis Campistrous Pérez, ara a la Universitat de Guerrero, a Chilpancingo, és llicenciat en matemàtica per L’Havana, doctorat aper la Universitat estatal de Moscú, va afegir en el relat que va ser president del seu tribunal Andrei Nikolavich Kolmogorov, que havien d’arrossegar entre dos, perquè el savi matemàtic rus, un dels més brillants del segle XX, volia morir-se treballant)…
De colp, els Congressos són històries, relats, petites vides que van explicant-se i afigen valor al coneixement i a l’escola…
Durant molts anys, Luis Campistrous i Celia Rizo han sigut responsables dels Programes escolars de matemàtica a Cuba: —vam exercir molt poc de mestres, perquè ens van destinar aquesta faena, confegir els programes, els llibres, els continguts de la matenàtica escolar, sobretot assessoraàvem els mestres.
Passen la setantena (ell no voia dir-me l’edat, vosté pregunte-me-la, ‘però jo no sé si vull dir-li l’edat!’); ella va dir que en tenien 71, però jo els feia més grans, aell sobretot, malgrat que encara exerceixen assessorant, formant i dirigint doctorats a Mèxic i Cuba. I encara continuen formant-se. Tenen temps de venir a veure el fill i ser al congrés de matemàtica de Baeza, malgrat que els donen trenta minuts per converses d’una experiència de tants anys. Ves, què em va dir, mentre ens esperàvem: si no saben qui sóc.
Encara vam parlar de Cuba, de l’escassetat, de la condonació del deute Cubà, i de la formació dels mestres… De llengües, de València, es pensaven que sols es parlava castellà, a València… Li vaig demanar que m’escrigués el nom del matemàtic en una llibreta que ara tinc davant meu, a la taula de l’escola, amb aquella lletra de savi. He cercat qui és aquest Kolmogorov que va ser cap del tribunal de Campistrous per examinar-lo, i ja imagine aquesta parella camí de Mèxic i de Cuba: no m’escriguen al correu electrònic durant l’estiu, allà les comunicacions per internet fallen molt. Per setembre tornarem a Mèxic, aleshores els podrem respondre… O d’ací dos anys, al congrés Thales.