Ulisses20

Anit vam omplir de nou l’envelat de l’Ateneu per rebre l’escriptor Carles Fenollosa. Amb uns versets de Miquel Duran de València, obríem una lectura majúscula que podria convertir-se en una novel·la referent al país, una apologia a València que voldria recuperar l’èpica dels valencians a través de la història principal de Jesús Martorell, metge, escriptor novell, cronista sens dubte d’un segle XX que va estroncar les il·lusions, l’esperança però també la vida de milers de valencians, d’una majoria, sobretot si no eren feixistes —falangistes i franquistes absteniu-vos-en.

—sóc un cínic, no ressentit, però sí resignat i pessimista.

El port de València, l’edifici del Rellotge, l’Avinguda, l’avinguda Lenin, el camí nou del Grau, el mercat, les drassanes velles, l’església de Santa Maria del Mar,  el primer del retorn és ací, el paisatge urbà del port i el barri a tocar de la mar: les Arenes, els pilons plantats dins la mar, el solàrium privat on algunes dones, en els anys seixanta, ja es podien despullar la part de dalt del banyador…

«Terra, la nostra, la dels nostres fills, endolada per la guerra…» Miquel Duran

Els drama de la infantesa, casa per altra i la del mig també, era la vida mateix, un albat, un germà mort abans d’hora, de xiquet, les necessitats bàsiques, els buits que no podia omplir res, re de re: el germà de Joan, diu el narrador i protagonista, faltà massa prompte, perquè els cors dels xiquets deixaven de bategar més sovint. I malgrat tot, encara n’hi havia temps per a la poesia: hi ha més poesia en un matí de mercat que…

Volíem construir la República però necessitàvem republicans, sobretot necessitàvem menys falangistes. Això sempre

Carrer Pelai, de Cavallers, plaça Castelar, carreró de Sant Antoni, el Mercat, Sant Joan, la Llotja, la placeta de Pertusa, carrer de la Saboneria Nova, plaça de Pellissers, de Pellissers… Pellissers, carrer de l’Hospital, del Torn de l’Hospital, plaça de l’Àngel, del Carme; carrer de la Sang, de les Mantes, Ciril Amorós, de l’Almirall… els valencians no estàvem preparats per a la literatura francesa, ni per a l’anglesa, encara menys per a la russa… De fet, una majoria ni tan sols sabien llegir en la llengua que parlaven. (un fenomen molt habitual dels pobles colonitzats, mancats d’èpica.)

—la literatura que féiem a València abans de la guerra era en el fons imitació de literatura. 

Carles Fenollosa va explicar les tres claus o eixos del llibre, sense desvetllar als lectors què passa al cap dels protagonistes, mañgrat que sabem què pensen, malgrat que és difícil d’amagar què passa en una novel·la que és també el desencís, el retorn d’un Ulisses que ja no trobarà els seus, morts o exiliats o emmudits o ves a saber com, després de tants anys com ha afectat la derrota d’una, dues o tres generacions davant el feixisme, i pel que sembla el feixisme encara durarà viu i intens per anys i anys. N’hi ha però, sense desvetllar res, colps de literatura major an aquest novel·la, que provarem d’explicar, de llegir tantes vegades.

-Una dona camina darrere la font amb barres de pa dins una bossa. Una plaça, un bar, 

podria ser perfectament aquest poble, el nostre, el teu, el poble veí…