Ulisses20

Bétera, el camp de túria

GUAIX és GUAIX

Una nit excelsa d’escola valenciana a Massanassa, Horta Sud, entre els Boïl i els Fortuny, segons que desplega una estora en una de les parets d’aquell local. El sopar de tardor que organitza cada any GUAIX, aquell manoll de tiges que després es faran arròs, avui tenia un caliu especial: homenatge als primers mestres, a la primera fornada d’alumnes en valencià de Massanassa, homenatge també als pares i les mares que hi van confiar plenament els fills (els herois de la foto), que ho van fer possible contra la manca de recursos, de polítiques valentes… Els documents gràfics ja mostraven l’emoció d’aquells homes i dones que ja tenen nets, que naturalment esperen que els seus també porten els fills en aquell ingent treball en favor de la llengua, enviant-los a la línia en valencià que tan els va costar de construir.

Ho explica Salvador Cardús en aquell breu de VilawebTV que li ha enregistrat Montse Serra: allò que se pressuposa com a normal en qualsevol altre país, ací cal com un afegit extra: ensenyar la llengua del país als xiquets. Doncs en els primers moments, tret d’experiències heròiques anteriors, en els anys vuitanta tot era per fer i tot calia fer-ho amb grans esforços i contra abundoses penalitats.

Han arribat uns altres moments especials de la nit, entre més el reconeixement a l’huracà Vicent Moreno, el nou president de la federació Escola Valenciana, un monument en vida en favor de l’escola, de la llengua, del compromís, de tantes coses com vulgueu posar damunt o davant. Com confirmaven els testimonis (n’hi hagut en excés), Vicent és l’home imprescindible, corredor de fons, tossut i sabut, tot entusiasme… I ves que aquest ha sigut l’home triat en relleu de Diego Gómez que també n’ha fet la lloa i n’ha rebut, d’un reconeixement dels seus, mestres, amics, companys.

Però, com cada any, cal mesura, companys; i contenció. No podem estar-nos tres hores de discursos i de reconeixements. En això continuem avançant poc, i ves que som mirats, i aguantem temps, però no som totxos, ni òlibes, ni soques d’olivera. En això, escolavalenciana ho té molt bé, perquè té un llarg recorregut per endavant, per millorar. La mesura, i la prudència són valors que caldria rescabalar quan parlem de protocols i de reconeixements. 

Amb tot, quina feinada, quin cant per obrir la parada cada dia, i quin goig de poder compartir plegats un dels majors reptes del pais: l’escola.
Torne a agafar-me al Cardús: «la primera cosa que hem de garantir, els millors mestres.» L’exemple GUAIX.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent