Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 22 d'agost de 2015

Gernika, de nou

IMG_7961 Com que som a tocar, baixem a Gernika per visitar el museu de la pau, l’horror de la guerra, amb els joves que ens acompanyen. Torna a corprendre’m com la primera vegada. Amb aquella emoció de la veu que va explicant la vida abans del bombardeig. La mort. No sé si encara espana ha demanat perdó per tot allò. Potser que no. A espana en saben poc, de demanar perdó per allò i per més coses. Al museu, els últims testimonis del bombardeig reclamen de no oblidar aquell odi d’espana contra els bascos. Espana encara governa amb tot de tics d’aquella herència. Amb noms en carrers i places d’aquella herència. Amb tot de símbols d’aquella herència. Com si l’herència que van rebre pesés més que la democràcia, molt més que la democràcia i la llibertat juntes. Molt més. Molt més que la democràcia, la llibertat i el respecte. Moltíssim més.

Quan tornem, un altre senyal més ens ho diu clarament, que no hi ha redempció, ni reconeixement del mal fet, setanta anys després: per la carretera de Gernika a Mungia topem amb una caserna amb una bandera plantada allà per recordar què… que la llibertat, la democràcia, i el respecte pels altres s’acaba justament ací, en aquest espai vigilat i en aquesta bandera.

Però les normes, i les lleis, no són suficient contra la raó de la llibertat i el dret de ser. Sí, ordenen i organitzen, però no són suficient davant arguments de major pes. Encara més quan aquestes banderes s’esgrimeixen amb tanta naturalitat, tranquil·litat i paciència. Amb tanta de pau. Contra la voluntat dels pobles. tard o d’hora, no hi valen els artificis de les normes i les lleis.

Gernika corprén i impacta, una vegada i una altra. La visita en aquesta ciutat situa el turista en una altra cara de l’estiu, en una altra dimensió del viatge i del temps. Ens torna la realitat, una altra realitat que no apareix en els mitjans convencionals, potser pel temps que ha passat, que malgrat el temps que ha passat, la simbologia encara perdura, i la filosofia, l’església que encà vol governar, la lomqe, la corrupció, el pp i tota la filera de mamons que viuen d’una herència.

Però les casernes i les bombes, les bombes que són un horror encara setanta anys després, hui mateix, no són suficient argument. Ja no. No davant la llibertat dels pobles.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent