Ulisses20

El vídeo de Francisco Camps fugint, amagant-se com una sardina, escapant-se dels mitjans, és una mostra covarda d’afrontar la realitat, sobretot si parlem del màxim responsable polític d’un mig país, el seu president, o mig president a hores d’ara. La fugida i aquella cara acollonida fóra motiu de portada del telenotícies valencià de canal 9, una prostitució que ratlla el feixisme informatiu d’aquest segle XXI, que no passa a cap més lloc d’Europa, però a València, sí. 
El somriure postís, fals, i aquells moviments de braços encongits, estret de muscles, de moviments convulsos, no són d’innocència. Ni amaguen la descripció psicoanalítica, de què pot eixir d’aquella canya de pescar que va estirant cap a la superfície, encara sense ensenyar el peix que penja de l’hamet, ni què s’ha agafat fort, si sardina o calamar, però la tinta que corre no és minsa, ni blanca, ni innocent.
Rajoy reclama retirar els jutges de la causa popular. Fotre, quan la justícia ens encalça, que nosaltres també ho poguérem reclamar, que ens retiren i ens perdonen la vida, i la culpa, i l’excés comés durant tants anys.
El país de Xauxa s’ensorra, i no sabem si en cauran empantanegats fins al cap, però que s’ofeguen cap i peus, tots, almenys moralment, els malparits que ens hagen enganyat, si ho han fet, reclamen no pocs valencians, a bars, casinos, llars de jubilats, a tot arreu excepte a Canal 9.

Ara, que no és prou frau concedir 13 freqüències a un sol empresari? Ni que tingués els papers en regla, ni mai hagués comés la impuresa dels actes més vils. Això ja demana presó, incondicional, i cent jutges investigant-ho fins a morir.

Que ens hem gastat cinc-cents mil euros en l’eixida d’unes barques de luxe, en plena crisi? Home, per insolidaris, per desgraciats, per malfactors dels diners públics. Solament la intenció  de voler-los llençar d’aqueixa manera al mar ja demana cent jutges més en la investigació.

Que un president d’un govern, autonòmic, provincià, se’n fuig dels periodistes, s’amaga, abandona, s’escapa de la informació enmig de l’era global, en el segle XXI? Que defuig la responsabilitat d’acarar i donar respostes? On s’es vist que ningú de responsabilitat negue explicar la gestió als seus? Cent jutges més. 
I dels tres-cents jutges, no vindrà la festa curta ni ens faltarà el pa, perquè com han deixat els calaixos, de buits i enteranyinats, els prohoms de Xauxa, homes i dones dels populars, ja sabrem adobar-nos uns entrepans: famílies senceres que viuen a cos de marquesetes i comtes, contra els milers de valencians que, pobres, es pensaven que aquests sabien lligar els gossos amb llonganisses i vindria el dia que repartirien les molles, ens demanaran perdó i ens portaran la botija de l’aigua.
 
A l’escola hem fet apostes. Es paga més que no passara res de res. Però, mentre seiem a la cadira, esperant no sabem què, anem rient. Ara mateix, més que no ells.