Ulisses20

Espanya té un complexe gros, que no és gep ni tara, sinó òrgan fonamental del seu cos, fruit d’una manca de solidesa democràtica i manca de drets; i d’això, aquell país no en fa escarni, ni ois, que en trau pit i fat, sense vergonya d’ensenyar una cara lletja i llustrosa de la seua realitat: la hispanitat és feixista, i ells no en volen renunciar, ni abans ni ara, ni dins ni fora. Allò que nosaltres, els valencians, en diríem una malaltia greu, un tumor, ells, els espanyols, ho veuen com una marca, un patrimoni del qual se senten pagats: un estat caduc i corrupte. Però tot plegat és la seua identitat: borbons, guàrdia civil, església, militars, funcionaris i jutges, partits i polítics, celebren el deliri de defensar un territori com més corrupte més pengim-penjam d’un franquisme viu. Hom es pregunta com és que una majoria tria aquest pudor ranci, en canvi d’una alternativa, malgrat que tantes provatures espanyoles han fracassat d’estrèpit. Que no eren alternativa, doncs.

Els valencians ací no tenim res a celebrar, al contrari, i això sí que és una festa: saber que no som com ells. Ara, patim aquell odi d’ells a la pell, perquè la tria política nostra no fa per tirar coets ni per aprendre la lliçó, i ves que hem tingut pràctiques i experiències suficients per escarmentar-nos. Ni això ha sigut suficient. Potser els 228 morts de la gota freda, i encara ho veurem a llarg termini, si aquesta dignitat de combat cada 29 de mes, serà suficient per guiar-nos a una política pròpia, sense crosses, ni lladres, ni padrins.

Quan ells trauen aquella bandera d’espanya -penseu que només defensa una dana de corrupció permanent-, nosaltres podem sentir-nos amb orgull de ser una altra cosa, malgrat que ens governen, que vol dir que ens roben, malgrat que ens sotmeten, que vol dir que sense la repressió els valencians despertaríem del malson d’almansa, que dura i dura i dura. Potser que sí, però, fotre si fan els sons llargs, els valencians.