Ulisses20

Ahir va actuar una big band; entre argentins i ianquis, un grapat de música estil Nova Orleans, lleugera, fresca, lúdica, acompanyada d’històries ben narrades, la majoria en castellà. Té raó Joan Josep Isern, o aprenem anglés o perdrem de totes totes, perquè el castellà serà l’única llengua de comunicació amb l’exterior. Amb l’interior ja l’és. Avui mateix, Jesse Daves, un altre músic del Sud, en canvi solament parlava anglés als veïns de Bétera que s’havien acostat a la mostra. Podem pensar que l’home tampoc no havia d’esforçar-se a parlar castellà per fer-se entendre. Massa bonic, i massa culte, perquè siga realitat. Els canvis enguany han sigut importants, ja veurem com queda la mostra, que sembla un viatge d’anar i tornar tant bo com era el lloc trobat.
La cloenda ha anat a càrrec de Ramon Cardo i Enjazzats, una formació que sona cada vegada millor. L’aposta d’avui era especial, acostar el cant d’estil al jazz. Segons paraules del mateix Ramon Cardo –una de les millors coses que li ha passat al poble–, s’han esforçat de valent per arranjar la música tradicional valenciana amb uns nous aires, ara de jazz. L’experiment, que hem pogut gaudir en directe, paga la pena, i veurà la llum en un enregistrament d’ací poc. L’ú i l’albà a través dels músics de la big band de Bétera és una de les noves més importants d’aquest estiu, de l’any fins i tot. I la versió del bolero valencià arranjada per Belmonte, amb poema en català llegit amb aquella fonètica, pagava la matinada de demà que serà feiner. Sens dubte, la mostra no s’entedria sense aquesta formació, malgrat que els convidats, cada any, són de prestigi i  encara no sabem com acabarà tot plegat amb la nova manera de fer.
Com que els responsables són nous, arribem a perdonar que anit s se n’anés la llum i la Porteña hagués d’acabar l’actuació a cegues, a fosques, i a la palpa de cada instrument. Sort que són una banda amb ofici i bona paraula.
L’any que ve més, esperem-ho. I a veure si tenim sort i tornem on érem; en tots els sentits.