Estellés; una segona nit extraordinària a Picanya
Alqueria de Moret, un cel net i fresc, apropiat per acollir els versos del gran poeta Vicent Andrés Estellés. Una conducció magistral de Lluís Roda, poeta i home culte, capaç de convertir-nos en espectadors de luxe, d’una tria de poemes de la primera època, dels anys cinquanta sobretot. Lluís va convindant-nos a llegir, mentre repassa una tria del llibre La Nit, va explicant-nos l’home, la tristesa, com va saber el poeta convertir aquell dolor en vida en un doll de riquesa lexica, febril, en favor de la llengua, i regalar-nos una obra que val un poble sencer, un país sencer. Magistral també el moment que Vicent Gil explica aquelles quatre hores d’una història amb el poeta, l’Hotel París i Brigit Bardot, que no donaríem ara, usn quants homes i dones, per aquelles hores d’Estellés parlant-nos dels arrodoniments de BB, les mamelles, les cuixes, els llavis, i de poesia, Françoise, de poesia també en parlaríem. Ben especial el moment que Pep Almenar recita el poema que ha triat, i em demane si l’alcalde del nostre poble també participarà demà del recital, a l’Ateneu. La concisió d’aquells cinc versos que ha llegit Alfred, després d’explicar-nos el cinema dels cinquanta, Estellés, Rita Ibort i Màrilin, en aquella comèdia, mentre els anys cinquanta van ser tan durs, per al poeta i per a la majoria dels valencians, el cinema aconseguiria autèntiques obres mestres. Ací, ho deia el poeta, el dol, l’algeps, la casa, les oliveres, la fam, la pobresa, els miracles, els amants, les èglogues (Paco Alegre recita ‘No escric eglògues que ens quedem muts), la por, la mort… Collons, i aquelles cuixes, aquelles cames llargues que resseguia darrere les ulleres, aquelles cuixes, Vicent, que mai acabaven, Oh.
Una altra nit memorable, a Picanya, i quina gran idea la lectura col·lectiva, lliure, del gran poeta de Burjassot, en pobles, places, carrers, com si una nit, una de sola, els valencians fórem una societat culta, neta, formada, feliç… Normal.
En el moment que Lluís Roda agraeix la participació i demana de fotografiar-nos, els lectors i el públic, Juan, el tècnic que porta el so i els llums, posa l’Ovidi, i llavors la nit es converteix en sublim, gairebé completa, amb tants arrodoniments, Françoise.
(com que m’he deixat la càmera, espere que m’envien una foto per vestir l’apunt.)