Entre romanesos
Unes quantes hores més tard que no havíem planificat, isc cap a Agres. Tant de bo que una part important de l’expedició ja s’hi troba instal·lada al lloc que ens avindrem una vintena de persones, dalt o baix. Avui hem tingut passó d’humiltat, amb una colla de collidors romanesos que treballaven de valent, sense queixa, amb un entusiasme i una força que, a mi particularment, m’ha deixat baldat. Així que el viatge i les vacances de tres dies que m’agafe no sé si m’eixiran a compte colgat al llit. Tinc febre i un refredat que vaig començar a covar ahir.
A punta d’eixida del sol, ja enganxava el remolc a ca Vicent i Rosa. He arribat al camp just quan el camió aparcava en un erm, i els collidors es despartien en dues colles. L’una s’ha esgarriat amb un altre propietari que no comptàvem, i l’altra ha vingut amb nosaltres a collir. Vicent amb el tractor i jo amb el remolc anàvem traient les taronges del camp, amagat en un camí impossible per aquell camionàs, fins a sis viatges complets. Com que teníem menys colla que no pensàvem, els hem ajudat a collir, a carregar i descarregar i compartir conversa i deler, amb aquells que ens entenien una miqueta sobretot. Hi ha històries en un grapat d’unes hores per donar i vendre, n’hi ha de lingüístiques, d’hospital, de riure’s, de tanta varietat com ara, si tingués temps i no m’esperaren allà, per descabdellar madeixa i mitja.
A l’estona que colllia en l’ajut, l’un em diu: – el català i el valencià són la mateixa cosa? Recollons, naturalment, que li responc. Aquest matí que comprava el pa en un forn de Gandia m’han dit que no, i quan jo els he dit tinc cinc monedes, me les poden canviaar, si us plau?, ells m’han respost que no m’entenien.
– I jo els dic, són tontos (en castellà) o què, a Gandia?
Jo hagués pogut afegir que a Gandia, a Alzira, a Xàtiva, a Bétera, a València sobretot, a Castelló… Però en canvi m’he posat a ajudar-lo a collir, i que els caixons li comptaren al seu munt (són una colla que treballen per comptes diferents: caldria veure-ho per entendre’ho tot plegat). M’ha explicat que havia estat temps collint pomes a Lleida, que el tractaven bé i guanyava, però que havia baixat a València a provar.
Li demane què cobren per això collit, i em diu un preu que no s’ajusta al mercat. Ai, caram, les empreses de contracte ferralla es queden una part important del treball que fan. Com es diria això, senyor ZP, ara que fan mans i mànegues per les millores socials?
Sort que s’hi ha afegit , tres hores més tard, l’altra part de la colla esgarriada, i ara ens val més la feina per acabar enjorn. Arribem tocades les quatre de la vesprada a casa… Dinar, els preparatius, descansar, respirar, cap a Agres, de nou. A cloure l’any de la primera desena.
[a veure si Vicent em passa les fotos que ens hem fet per acomiadar-nos, amb una part de la colla, entre els quals aquell que feia de cap ( quin goig que vulguérem fotografiar-nos plegats, que ha fet baixar la dona i la resta d’un grapat de collidors que encara eren al camp…]
Estes entrades del camp valencià Colliem taronges en el camí d’Alcubles… i les de la saviesa dels majors Pare, he donat el carro… són de les que més m’agraden.
Per cert, els concerts de la feshta de Nadal han millorat a muntó, supose que ja haureu felicitat a l’artista que hi ha mestre de música. No te vaig dir res, que estaves molt enfeinat fent retratos i a l’endemà no poguí anar al concert flamenc-catarrogí de Picanya.
Encara me’n recorde de l’acudit que contaves.
– Pare, compra’m un video, compra’m un video…
– Tu llava’t en la ferralla com ta mare!
Feliç any, mestre!