Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Ens hem despertat a Finlàndia [#escolademestres]

—No venim a organitzar obediències, sinó entusiasmes. [Durruti]

A dos quarts de vuit ho avisàvem, per preparar els mestres, que hui seria un jorn intens; però la realitat ha superat la millor de les expectatives. De lluny. Ep, ens hem despertat a Finlàndia, 400 mestres que vivien una emoció que no somiàvem d’aital desmesura. Fa hores que espere per rebaixar uns quants graus la temperatura, i això que a Bétera torna a tronar, hui: passaven nuvolades d’estiu que són un bufit i una amenaça: els llamps i els trons m’han agafat a la partida del camí Alcubles, entre mandarines de la varietat clemenules.
Hui hem viscut entre els mandarins que fa uns anys va escriure Sartre: Mandarins d’una escola entusiasta, mestres d’una força noble, néta, culta, tan humil com compromesa. És veritat que vivim uns temps complexos i descarats, de polítics de ronya convertits en pocavergonya, per això mateix això de hui al carrer Músic Jarque Cualladó de València, al col·legi Juan Comenius, ho agraïm amb la devoció sincera de l’honestedat.

Gràcies al temps i a l’amor, que hagués dit Gonçal Anaya, i supose que compartirà Maria Àngels Llorente, una dona ferma, valenta, coratjosa, del ferro de l’interior, incansable lluitadora… Gràcies a déu, que diu Xavier Melgarejo (d’un temps ençà amb major devoció), mestre d’una bonhomia d’ací al Forcall, voluminós, el primer gran investigador a Europa del sistema educatiu finlandés. Gràcies a tots dos, hem viscut entre mestres un dels moments més emotius de l’any a València, sens dubte. No exagere gaire, i podeu comprovar les opinions i les imatges a través de les xarxes, sobretot de twitter, que s’ha convertit en un dels altaveus més eficaços de la l’escola, hui al barri de Marxalenes, a tocar del trenet que ja no és de fusta.

Dos discursos per embellir l’escola i demanar coratge a mestres: l’un, de la mestra M. Àngels Llorente, que ens ha fet somoure amb un abrandament verbal per l’escola, per les famílies, pels alumnes, per nosaltres mateix: mestres amb ànima. No debades ella hi diposita tota l’esperança del canvi en aquest ofici que s’estima tant, i viu amb una passió que ha sabut contagiar-nos de principi a fi de la prèdica: ella mateixa no ha pogut no emocionar-se quan li hem regalat tots, sense excepció, un aplaudiment sentit i viu, com si haguéssim vist interpretada una obra de teatre excelsa, al Principal o a l’Olímpia. Però era una conferència, o un míting, per l’escola i la llengua, pel país i per la renovació, per tanta feina com tenim els mestres i tan paper com ella els atorga. En aquesta primera part, jo no havia viscut mai un reconeixement unànim d’aital emoció entre mestres.

Però encara faltava l’altre convidat, Xavier Melgarejo, que havíem conegut a través d’internet en aquell programa de Jaume Barberà, Singulars. Vam pujar a cercar-lo a Barcelona i, des del primer moment, va dir que venia a València, a trobar-se amb els mestres i aquest inici d’escola que ha obert tanta expectativa. Si el primer discurs era intens, un clam explosiu!, una mestra recitant-nos els mínims amb una força de decibels grossa com els trons a Alcubles —quin tremolí, Àngels—,  el mestre Melgarejo desfilava un discurs fi, sense estridència, culte, de descoberta a cada revolt, a cada idea, perquè ens explicava Finlàndia i la seua escola, i com és que cada any tenen aquell èxit en resultats però també en civisme i valors… Un xerrar d’ironia punyent, oberta, però que ens demanava perdó si l’excedia, de mirada tendra, com si l’amoïnés torbar-nos i destorbar-nos, unes dades contundents i tantes caigudes de bena sobre tòpics que ningú no ens vol explicar sobre el mercat i l’escola, sobre la burocartització o la desfeta: no debades, fa més de vint anys que Xavier estudia com ho fan i per què, a Finlàndia, i ha acabat per transportar el model al seu propi centre, sense haver de refredar l’alumnat. Quin és el secret finlandés? Els mestres, considerar que el millor tresor no són els bancs ni els polítics, sinó els xiquets, estimar la llengua pròpia, la lectura al capdamunt de tot, com la música i les ciències…, la cultura, el compromís social, el benestar veritable i no la falsedat continua de molts estats tan propers com corruptes o mercantilistes… «Sí que podem fer coses, estimats mestres, sense haver de ficar els nostres alumnes a la nevera, per garantir-los aquelles condicions: sentit comú, honestedat, atenció social, estima, formació i reconeixement social d’un ofici que, allà enllà, és considerat el més important de la vida professional d’homes i dones… N’hi ha més, però no podem destapar més entusiasmes n¡ desficis sense perdre tants detalls: quatre-cents mestres drets, amb aquella mirada lluent, sabien que acabaven de viure, possiblement, un breu moment de la història que farà gran l’escola.
Per molts anys.



  1. Com a mare de l’Escola Gavina i com a mestra, gràcies Albert, moltes gràcies, per les teues cròniques d’aquestes jornades. M’has trasmet tot l’entusiasme que sents per l’educació. Quant lamente no haver assistit!

Respon a adasi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent