Ulisses20

Bétera, el camp de túria

En Pep Bou i les bufes de sabó

Al passadís, recolzat sobre la paret, dret, en un teatre a vessar de xicalla, de mares i pares que els acompanyaven, miràvem embadalits l’escenari on hi havia en Pep i en Martí Catani. Una mare jove, també dreta, recolzada a la mateixa paret, al passadís del mateix teatre a vessar s’exclamava amb etts i utts i ais, d’aquella màgia a l’escenari, tan plàstic, tan bell, i els xiquets eren un quadre d’amiració, abocats damunt damunt de centenars de bombolles de sabó de totes les grandàries, que suraven, baixaven pujaven volaven esclafien no hi havia sinó ulls embadalits en aquest regal tan solidari com profund que venia del nord, més enllà de Barcelona diuen, granollers, cardedeu el vallés, sí, tres homes i un furgó carregat d’estris i eines i poals i tubs de vidre i molt de sabó, com aquella roba que en necessitava tant, si havia de ser neta, una màgia, un colp de sort direu, però no, hi ha un munt de ciència ací, en aquest espectacle d’en Pep Bou, i idees i creació i colps d’efecte que fan exclamar-se els xiquets, etts utts ais, i també n’hi ha oh, molts d’aquests ohs redons que fan el goig després que havíem passat l’infern, o gairebé que l’hem passat, perquè encara hi queda molt de rastre. A través del Vicent, i del programa a Vilaweb de la tertúlia proscrita que dirigeix la Txell, em va telefonar en Pep: vull venir, vull baixar a València a admirar la xicalla, després d’unes setmanes tan dures. Aleshores ho vam amanir en un bot, perquè ens vam entendre com si ens coneixérem de sempre, en Pep i jo i nosaltres: vindré a regalar-vos una vesprada d’espectacle. Els xiquets no volien anar-se’n després, seguien abocats a l’escenari a veure si tornarien les bufes de sabó, la màgia de la física, com explica el matemàtic albanell, sí que n’hi ha de màgia brillant, de música, de llums, en el sabó d’en Bou, que fan que l’escenari siga de més a més un quadre plàstic, una pintura, un colp de tendresa viva per tots els xiquets que han tingut la sort, la bona decisió de ser-hi: l’òscar, el martí, en pep, quins tres que no han tingut el dubte de dedicar tres dies complets de la seua vida per tenir-nos atrapats una hora i escaig, dins una bombolla capaç de fer-nos oblidar la duresa de la vida en molts moments, de continuar encaterinant-nos per anys i anys, amb les esperances intactes. Per cert, n’hi ha cap pare que no haja tret el mòbil per capturar el moment? Quin regal, oh, deia una mare quan eixia, gràcies per això, em deia. I la primera mare jove, que encara era allà, encara afig, quina sort tenim, després de tot…

[la foto és del josep, aquest matí a l’escola, en directe xa, la màgia i la ciència de les bombolles… ]

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent