Els mestres tombaran el govern
El pp vol tombar l’escola, aterrar-la. Fer-la caure. Al ritme de voler tombar també els mestres.
Durant anys i panys, aquells vint-cinc anys de govern del pp al país valencià, ja ho van intentar. Van desviar tots els recursos a esdeveniments de luxe, mentre els xiquets eren en barracots, perquè l’escola era vella i insuficient, i el pp es gastava els recursos en copes, cotxes, putes i desviacions particulars de diners públics. No n’hi havia recursos per a mestres i especialistes per atendre els xiquets, però sí que n’hi havia per centenars i milers d’assessors i arrimats que menjaven del pessebre públic sense pegar brot. Van fer despesa a cabassos, van tirar diners, en vam cremar, en van robar… diners que no eren nostres i vam pagar i paguem encara. No us oblideu dels sangoneres: camps, rita, zaplana, fabra…
Adés com ara, el pp insultava els mestres, deia que només volien més jornal i treballar menys. El pp mentia aleshores com ho fa ara. L’escola és principal, si hom es creu el país, i els mestres ja sabien què passava, tanta necessitat, tants alumnes, tantes dificultats.
Sense gaudir, l’educació no avança. Aleshores i ara, els mestres no podien gaudir, amb tant d’excés, i una política a la contra del coneixement.
Trenta anys després, som on érem. No penseu que ens hem mogut un pam ni mig pam. On érem!, enmig de la fatalitat. Més alumnes, menys recursos, un treball precari, excés de burocràcia i un regust d’haver perdut el temps durant cinquanta anys més. Tota la il·lusió dels vuitanta, després de la dictadura, se la van carregar tots els governs que hem patit, sense excepció. El psoe no penseu que regalava res, orinals més grossos si voleu, pa cagar més quantitat, però de creure’s l’escola o la importància del mestres, ni pensar-ho. Els uns i els altres, els governs espanyols que hem patit, han malmés en uns anys la força i el coratge que els mestres van dipositar anys enrere en l’escola. Els mestres freinetistes, les escoles d’estiu, la formació intensa, el miracle d’escola valenciana, el goig de pensar que l’escola podria fer-se avant malgrat tants entrebancs.
No hem pogut. La realitat ens ha depassat, si cada colp teníem menys recursos, més burocràcia, menys ajut, i més obligacions cada dia.
Però fa unes setmanes que un grapat de mestres, valents i de coratge, s’hi han plantat. Ja ha passat unes altres vegades, i els polítics, espanyols d’allà i d’ací, sempre ens han enganyat. Ara mateix, el govern és contra les cordes, i els mestres, un grapat de mestres, acampats. Si es mantenen, faran caure el govern, que serà fer caure els insults, l’agressió, la violència contra l’escola, contra la llengua, contra el coneixement.
Ni el pp, ni el psoe, no han sigut mai defensors de l’escola. Mai. Ni de la llengua, ni dels mestres, ni dels llibres. Ni els uns ni els altres. Ni de l’escola, ni de la sanitat, ni de l’atenció social, ni de l’atenció als vells, ni al camp ni a res. Els uns i els altres, pp i pose, prefereixen de pactar ells, per quedar-se els recursos, i regalar-nos les molles. I nosaltres la cua entre cames, del segle passat ençà.
Europa té uns altres models d’escola, sens dubte: no tenen més diners, ni més recursos, però saben distribuir-los millor. Tampoc no calen tantes llums. Aquells no tenen borbons, ni partits com el pp o el psoe, que s’han de quedar els premis grossos. Ni tanta corrupció ni tants milers, en realitat centenars de milers, que han de cobrar per no fer brot, per no pegar colp.
L’escola és ara en un estira i arronsa, en una situació difícil. Quatre setmanes que els mestres tenen posada la feina a la lluita, i supose que les famílies ara compensaran aquest temps amb més ajuts, més idees, més suports, més col·laboracions. Ah, les famílies, que sempre són pal de paller, el suport necessari sempre.
En un moment així, de dies i setmanes de dificultat creixent, de dubtes, de dilemes, de coratge i somriures, i de violència policial, què ens hagués dit el mestre Ferran Zurriaga?, de segur que ens hagués encoratjat a la lluita, a llegir, a estirar fort sense defallir, a aprendre que els mestres ensenyen sempre, dins i fora de l’aula, perquè fer de mestre és un estil de vida, i la lluita, enmig de tantes injustícies que vivim, és una lliçó permanent.
Fins i tot, els mestres podrien fer caure el govern!
(continuarà)