Ulisses20

Bétera, el camp de túria

?Els mestres sou part d?Al Tall, som gràcies a vosaltres’

La frase és de Manolo Miralles, un dels tres fundadors de la banda, tan brillant com concís. La màgia de l’escola s’havia concentrat a Albal (Horta Sud), en el tret d’eixida de la XXI Trobada d’Escoles Valencianes d’aquesta comarca. Enmig del rebombori social i polític de l’escola d’aquests dies, València reviu de nou la festa de les Trobades. Lluït, emotiu, excels, l’acte organitzat pel col·lectiu Guaix, amb Vicent Moreno al capdavant d’un motor i d’un esperit incombustible, que bull d’idees, d’acció, d’anar calant a l’escola i més enllà un estil de creure en la llengua i en el país. Com ja vaig dir ahir, és per l’escola que ha de començar el canvi.
Albal, que acollirà la Trobada de les escoles de l’Horta Sud, va congriar un moment històric, de reconeixements sentits a Al Tall (‘Treballem per vici, va dir Vicent Torrent, de tant que ens agrada açò que fem. Manolo Miralles, en canvi, ho va deixar anar sense embuts: ‘Els mestres sou part d’Al Tall, som gràcies a vosaltres.’)

Després ,l’homenatjat va ser Miquel Gil: ‘Els músics hem sabut fer el trànsit de local a global. Vam començar quan no hi havia textos, vam començar quan trobar un sol dolçainer era un miracle, que fins i tot havíem de comprar les palletes (canyes) de dolçaina a Espanya (va dir Valladolid). Però ara mateix tenim textos de qualitat per aprendre, i Carlos Nuñes mateix ve a Alboraia a comprar-se les palletes de les seus gaites.’ Miquel Gil, la veu mediterrània d’Europa, identitat i territori en un sol colp o cançó de batre (la combinació amb Botifarra va ser magistral), va tancar els primers homenatges amb una frase de casa: ‘els uns tocant, els altres cantant, i els altres fent la figuereta dalt del Miquelet, redreçarem la societat.

Entre més discursos, Vicent Moreno anava eufòric,; no hi cabíem, de tanta gent i de com rodava l’acte: ‘la llengua continua viva, i continuem agraint a les famílies que confien en escola valenciana. És l’escola que normalitza el dia a dia valencià, per la llengua, pel sentiment que hi poseu els mestres, perquè tenim dret de demostrar que això mateix funcionarà en qualsevol àmbit social, polític, empresarial…
Diego Gómez, president de Federació Escola Valenciana, va oferir un altre discurs de goig, després dels reconeixements a dues persones que han fet de la vida un testimoni i un compromís per l’escola i per la llengua: Anna Marí, des del Servei de normalització, i el mestre Francesc Caledon, a l’escola pública d’Aldaia, model d’esforç i d’humilitat, que cada any peregrina amb els seus xiquets a Poblet a retre honors al rei Jaume.
‘La llengua és l’eix que vertebrarà el nostre futur. Entendre que el valencià ha d’ésser llengua de treball, de formació, d’oci, una llengua plena i normal, és l’esforç que cada dia fa l’escola, a les nostres comarques. Treballem perquè els factors favorables cresquen, afrontem el repte amb optimisme.’ Diego Gómez és un altre imprescindible ara mateix al Sud.

La darrera sorpresa no va tenir preu ni millor final, en un sopar excels, que no en cabia una altra ànima, ni major esperit: el tio Canya, que segons Moreno és la cançó de resistència, amb la interpretació per una vegada d’Al Tall, Miquel Gil, Pep Gimeno i els cors d’una gernació de mestres que creu en allò que fa. Per l’escola, si més no, viu la societat valenciana. Amb futur.

PS. Deixe a banda els cinc minuts de felicitat prodigats per la intervenció de Llorenç Giménez, que mereix un capítol a part, per la manera com va posar-se l’auditori a la butxaca. L’humor és una necessitat irrenunciable de l’escola d’aquest país, també contra l’adversitat i la renúncia del govern valencià.



  1. Gràcies pel resum que fas de l’acte i de les declaracions. Hi ha no obstant alguna cosa de generacional en tot això que dius… personalment em vaig sentir un poc trist pels poc "joves" mestres que hi havien divendres passat. Jo aní amb la meua companya que és mestra a Alella al Maresme i havia acabat de vindre de la manifestació de dijous a Barcelona i s’emocionà molt amb el caliu de l’Escola Valenciana, a diferència de la situació actual en l’escola catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent