Hem acabat un dinar llarg amb un chateau fontpinot, cognac frapin, una ampolla X.O, extremadament vell,
tres vieille reserve du chateau Premier grand cru, du cognac. Collons! Doncs tot això, acompanyat d’uns xicolates lindt tres gustos: creation, strawberry; excellence, a touch of sea salt, excellence 99% cacau, dark-noir (no n’he provat cap, perquè m’agraden amb llet).
Havíem començat amb un vi excel·lent de costers del segre, castell del remei, gotim bru de 2008, i un arròs de llonganissa excels que ha cuinat empar, jo me n’he fet dos plats, sense comptar les amanides, els entrants i els llevants, unes clementines fines, de les velles que no en queden sinó uns quants arbres, destinats a amics i molt coneguts: de vegades n’envie unes caixes a l’escola. Tant se val, això de la concepció, de la puríssima, que siga una festa del país, molt anterior al segrestament militarot o qualsevulla cosa que vulguen els espanols. Nosaltres ho hem celebrat d’aqueixa manera, entre amics, perquè la festassa ens ha pogut aplegar. Abans havíem voltat pel terme, entre navels, de melic, i clemenules, però tornem a casa amb la feina feta i ens preparem per dinar, enmig de retalls de revistes de cases que fem servir per moblar-ne una que va construint l’albert xic, i encara som a taula, i ja veurem quin sant ens alça, com no ens amaguen el chateau, com que som de cap de peça, i bona cosa esparpellats, no ens tombarà ni la solsida.
Què voleu, ací no ens prenem res a taina. Que tenim entranyes. I avui, almenys, no ens aconforma passar la gana amb qualsevol quemenjar.
(ja es veu que he manllevat les expressions de la rondallística valoriana, del gegantot del romaní.)