els joves, les ovelles, els pastors
si els joves no encoratgen els canvis, ni aprofiten les circumstàncies, favorables o no, per millorar el món, per posar contra les cordes els temps que viuen de joves, què caram podrem esperar més endavant, quan ja siguen adults, tan immadurs que cabotegen sense preguntar-se què collons fan al món, en canvi de vegetar, de venir a passar el temps com si hagueren de collir cireres tot el temps, ara que de cirerers, almenys al camp de túria, només en queden dibuixats en estampetes beates.
Un article a Vilaweb, THE WASHINGTON POST, explica avui que els joves de Bangladeix han fet caure el govern de corrupció i han posat al davant, fins a noves eleccions, un premi nobel de la pau, actor del micromecenatge que va millorar la vida de milions de dones d’aquell país. En canvi d’aquest exemple, els joves d’erc ves quin paper més galdós han decidit de fer en favor d’un altre actor, aquest de mecenatge del 155, que és com dir «ací teniu un programa per aterrar la democràcia quan no ens convinga», si fa no fa què es decidirà ni si l’horitzó albira un excés de llibertat. Ai, un excés de llibertat, vés al màxim que poden arribar els espanyols, en canvi de triar la violència, l’agressió i la mentida.
Durant anys, aquell home de Bangladeix també va ser atacat per jutges, premsa i govern en acusar-lo d’aprofitat, corrupte i creminal, amb una conxorxa de l’estat per desprestigiar-lo davant els seus i la resta del món. D’aquests casos, ací en coneixem un grapat, de conxorxes per atacar demòcrates en canvi d’alliberar autèntics creminals de la política i la justícia espanyola, ací podeu afegir-hi periodistes, actors, músics, tota aquella intel·lectualitat d’opereta espanyola que viuen tan acoflats de subvencions i programes adaptats a la seua butxaca de nous rics.
Ací, els joves d’erc, que hom pensaria joves amb consciència i identitat, han caigut en el perol on bullen les cols de joan ratot, pobres, i hauran de remar durant anys i panys per rentar-se les aixelles i les albardes. però ja diràs com entomaran els altres joves, els valencians i els illencs, aquest moviment democràtic que es viurà a catalunya en unes hores, si totes les notícies que veuran o escoltaran són a mans d’un règim que paga i suborna els mitjans amb la mateixa cirereta que ja no pot penjar dels arbres, que els van arrencar tots en el segle XX.
Avui tornarà un home de l’exili per reivindicar la democràcia que espanya no ha tolerat mai si no li convenia. Això és, mai. I de joves, de segur que n’hi haurà per rebre’l, a barcelona. De joves i de vells, naturalment. Però m’interessa sobretot què faran els joves valencians, com llegiran aquesta lluita contra un règim espanyol que, sobretot als valencians, continua castigant-nos amb intensitat. Amb traïdoria. Els mitjans ja sabem la interpretació que en faran. Però, i els joves? En el capítol “llums i ombres d’europa” del llibre El món d’ahir, Stefan Zweig explica una petita història d’un cinema de poble, on entre rialles i bromes apareix a la pantalla un polític i, aleshores, d’un colp encés, tot el cinema es posa a cridar de ràbia contra el personatge de la pantalla, atuït i animat per les falses idees alliçonades dels mitjans… Ací, a València, els mitjans espanyols ves si han escampat contra nosaltres mateix qui és dimoni i qui àngel, malgrat que nosaltres en patim totes les conseqüències del robatori constant dels espanyols a la nostra hisenda pobra i podrida. Parle dels joves valencians, que encara si es decideixen per vox, pel pp, pel psoe, tot pensant que això és el màxim al que poden aspirar, ai, els milers de joves valencians en els quals dipositem el futur del país.
aleshores, si els joves no encoratgen els canvis… una millora…