Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 3 de juny de 2008

El vi de Pitxirí

El topònim Pitxerí o Pitxirí, segons la documentació dels senyors d’Olocau, és del segle XIV. Som en una antiga vila romana. Diu Ferran Zurriaga que molts dels masos del Camp de Túria són damunt de viles romanes. Aquesta en concret, ens parla de la importància de l’explotació del vi. Som damunt un celler romà, cella Vinaria, del segle I i II, que potser explica la nostra afecció històrica al cultiu del vi, malgrat que fa molts anys que vam arrancar les vinyes per dedicar-nos a les misèries del monocultiu de la taronja, per a la salut i riquesa de Fontestat i altres espavilats del mondongo agrari valencià.
Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI’s o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l’interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l’expansió. Momentàniament.
Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre.
Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d’atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat.
A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d’aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters.
Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.



  1. Les vinyes valencianes moren en el segle XVIII després d’entrar la fil·loxera. De fet, és la darrera zona de tota la península que fou atacada. Al País Valencià entra i s’inicia per Pedreguer. Quan al Principat i la resta del país ja estaven totes arrancades. Ja ni et conte que feia molt de temps que s’havien arrancat totes les de França. El que provocà que els francesos vagen a plantar els ceps a Algeria. Eixos camps que havien quedat eixorcs i erms i són replantats i substituïts per tarongerars. Tu apuntes a l’Horta nord (Fontestad) però realment al segle XIX els centres eren la Ribera Baixa i Alta (Carcaixent, Alzira, etc) , endemés de la Plana Baixa (només cal veure-hi el port de Borriana). El fenomen de la taroja és el procés d’industrialització del PV. Dos motius es congrien en el procés: l’aparició del vaixell de vapor amb al qual cosa les taronges poden arribar a Liverpool i la mar del nord, primer i a les costes de l’est americanes, doncs els trajectes s’escursen temporalment i que puguen arrinbar-hi en condicions i l’existència del now how del paper d’Alcoi que servia per a embolicar-les i que duraren més a base de la dita protecció, a més del coneixement del ram de fuster per a fer els basquets (no és estrany, per tant, que encara diguem els caixons amb un mot anglès). La industrialització manchesteriana i centreeuropea comporta, altrament, transcendir l’limentació de subsistència per a introduir en les grans masses socials de dies zones europees les postres a base de fruita. I ací és on entra el procés d’industialització valencià. És el cas i la raó del lliurecanvisme tarongeraire. 

    Que és el cas contrari de la lluita adversa d’Alcoi amb el tèxtil, amb la lluita contra l’adversitat geogràfica més extrema. En 1812 ja hi havia telers impulsats pels rius Molinar i el Serpis, a partir del now how proporcionat per la Real Fàbrica de Paños, molts d’anys abans que ho feren Sabadell i Terrassa. Hi tenen l’habilitat de distribuir-se el mercat tancat español entre el sud (pobre) peninsular (de baixa filigrana) amb els vallesans occidentals que atrapen la meitat nord (ric) amb un producte més depurat. 

    D’ací el caràcter proteccionista enfront dels lliurecanvistes de REUS (ametles i avellanes) i BORRIANA, París i Londres. Totes dues amb la mateixa bufa en la dita, i no és una casualitat. 

    La burrera de la dreta sociològica és antològica, però la de l’esquerra tampoc no anem massa lluny, no !

    Com diria aquell: tots plegats tenim el que ens mereixem.

    Cordialment. 

    All have a why.

     

Respon a josepblesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent