N’hi ha falles que demanen de ser cremades abans que no es planten. Un percentatge molt elevat, en realitat. En aquesta festa sembla que tot li val, i res no es lliura de la trampa, de la falsificació, de donar gat per llebre, d’aparentar el que no som. Enguany n’hi havia fins i tot còpies de còpies de falles. Com no n’hi havia, malgrat que la TV ho repetia sospitosament, els hotels plens. En canvi, el bandalisme era present en molts moments: l’excés i la desmesura ens han portat ací, i res no sembla que ho puga aturar. La cremà de les falles és el final, i el principi també del caos: la rendibilitat no és la que s’esperava i n’hi ha que volen canvis. Sobretot perquè l’estètica, i l’ètica mateix, són el que són. Com cada any, n’hi ha que els han pispat la falla, com n’hi ha que encara pensa que ens vam equivocar. El món va boig, i n’hi ha que confon bombers amb dèries particulars. Els valencians som bojos, per això ens deixem governar per tirans de tan poc estil, en canvi de sopar xocolate i bunyols, pobre Sant Josep, que fins i tot va perdre el respecte dels seus i ningú no li ofrena sinó l’oblit d’un paper tan secundari.