El tio Eugenio
Vinc de l’enterrament del tio Eugenio. He saludat unes quantes persones al cementeri, poques, perquè volia la màxima atenció en aquell moment, el final d’un gegant, com diu Vicent, sense evitar de repassar ràpidament noranta-set anys de lliçó intensa.
Finalment tampoc no m’he estalviat l’emoció, pensant-hi qui ensenyarà als joves, fins i tot als més joves, un model de vida íntegre com era el tio Eugenio, sindicalista de la Unió, humil, de discurs intens. Qui ens explicarà aquells models si van acabant-se els referents, els últims degotalls de qui ens pot explicar el segle XX, brutal i impagable. Perquè el segle XX, a Bétera, no s’explica sense els Pertegaz, el Vicent i l’Eugeni sobretot, dos germans que van saber destriar entre la grissor d’aquella fatalitat de guerra, i els cinquanta anys de dictadura per dret militar. Ells van triar la llibertat, sobretot l’Eugeni, i per aqueixa raó va ser un home vigilat, que s’estimava massa la llibertat com per anar-hi amb banalitats. Ací hi havia l’autèntic perill, d’aquells homes humils, senzills, llauradors, quin llaurador!, culte i amant de la terra i dels seus, compromés per l’ofici i els drets d’uns llauradors cada vegada més abandonats, però cada vegada més de dretes. Vet ací el pecat que van cometre aquells herois, gegants inqüestionables, el tio Eugenio particulament, estimar-se la llibertat dels homes per damunt d’afalags, mantenir-se anònim, honest, entusiasta de la lluita tots aquets noranta-set anys.
No he pogut estar-me d’una certa emoció final, amb aquella bandera, les paraules del fill, el sentiment, l’aplaudiment general, també d’uns quants feixistes o fariseus, mostra de com el tio Eugenio respectava tothom, fins al punt de convidar qui l’havia colpejat en l’esperit, que la República va rebre per tots costats, fins ací era lliure i deixava viure, l’últim dels herois a Bétera, o el penúltim, capaç d’aquesta gran maduresa de comprendre com de difícil és viure la llibertat, de guanyar-la cada dia.
Gràcies per la lliçó última, gegant Eugeni, de convidar-nos a viure en llibertat.