Ulisses20

Avui teníem uns quants equips de treball en col·laboració, connectats per la solidaritat, per la necessitat de ser i de sentir-nos vius. N’érem a Torís, a Algemesí, a Paiporta, a Picanya, a Sedaví… Entre tants esforços per salvar-nos, ens aturàvem a fer un got d’aigua, un cigarret, una pera o una mandarina, encara teníem temps per l’humor negre, o l’humor del fang, i ens enviàvem missatges de suport, fotografies de com avançava la feina, de quantes hores i dies i setmanes hauran de passar per tornar a viure amb aquella intranquil·litat de qui sap que viu a mans de creminals. Sí, sí, creminals. Entre més, el marlaska o el mazon, i aquell riure de sota el nas que els perd l’os del seny.

A l’escola hem tingut un cabàs de pares i xiquets i mestres ajudant a recuperar-la per obrir ben aviat. L’escola ha d’atendre el xoc de centenars d’alumnes i famílies, perquè el buit anímic començarà a sentir-se en passar els dies. Tenim alumnes que han perdut mitja casa, la casa sencera, o la feina del pares, per incompetència i manca de professionals: per no haver-nos avisat amb temps que corria perill la vida, i el cotxe, i la casa, tot, sinyors: ací només s’ha salvat allò que la natura ha volgut, o el miracle, perquè pels efectes dels responsables, de qui havia de prendre decisions, saber i fer, per aquests no hem salvat ni la paleta de les mosques, res de res.

Tenim famílies que ho han perdut gairebé tot. I encara no sabem si n’hi ha que tenen familiars desapareguts, ves si n’hi ha, arreu on ha plogut, perquè el recompte és cada vegada més colpidor. Tots els valencians tenim familiars desapareguts. Tots sense excepció.

De la desfeta, els polítics i els mitjans no volen responsabilitzar-se de res: en canvi de dir-nos repetidament que fem cas dels avisos, de les alertes, de les prohibicions: en canvi d’amagar informació i de desviar la responsabilitat de tot plegat al cel i déu proveirà. Una banda de criminals i analfabets, en canvi d’uns quantes lliçons d’immodèstia o de voluntat a penes. No veniu!, no agafeu el cotxe!, deixeu que treballen els experts!, que actuen els professionals!, que els voluntaris molesteu!, que entorpiu!, que malmeteu la feina dels militarots!

Amaguen què passa, en realitat, els polítics i els mitjans. Allà necessiten voluntaris, milers de voluntaris que els ajuden, perquè no tenen res, ni allò bàsic, i no poden més. No cal fer cas dels missatges de frau, que amaga la inoperància: n’hi ha llocs que no han vist els bombers, ni els UME, res de res… En canvi d’amagar, els mitjans, que aquest govern creminal ha reduït la inversió en protecció, ha destruït llocs i equips de bombers…, ha malmés els bombers forestals, ha actuat amb mala sang contra gent que reclamava suport, recursos, major atenció… Aquest polítics, marlaska i mazon, i tots els seus pirates de la banda, han facilitat la mort de vells, de joves, de gent que només volia salvar allò seu, perquè saben, aquesta gent ho sap, ho sabia la gent que s’ha jugat la vida, que l’han perduda, que si ells no se salvaven, o salvaven allò seu, res ni ningú no ho faria. Aquest instint natural de salvar-nos, ens ha mort un cabàs dels nostres.

No diu el president del govern espanyol, aquell titetllot, que no abandonaran els valencians! El malparit, si fa cent anys que ens teniu abandonats. Fa cent anys que ens robeu, els espanyols, a punta de lleis, normes i una justícia feixista i còmplice, ens robeu la hisenda, la protecció, la sanitat, la dependència, ens robeu els impostos i la mala geografia i no ens torneu allò que ens pertoca: malparits: tots, i els borbons els primers, que han consentit durant anys que ens roben. Vindran, sí, vindran a fer el mort, a plorar els morts, amb cara de compungits, mentre ells tenen les fundacions de diners, i els comptes en paradisos, vindran a fer que ploren, mentre se’ns follen vius i se’ns follen morts, els borbons. Vindran amb pales i llegones, a traure fang i a netejar carrers, aquella banda del terror a burlar-se’n, a dir-nos que fem el favor de recuperar-nos prompte, perquè ells no poden rebaixar el seu nivell de vida, ni de lladres que són.

I nosaltres a traure fang, a traure morts, deu, vint, cent morts, dos-cents, un miler si cal, vinga traure morts, o bé a portar els cotxes a desnonar, a obrir préstecs, a obrir els ulls i dir-nos, caldrà continuar: mirar els fills a la cara i dir-los: ha sigut així durant cent anys, ells i nosaltres, però això sí, no us oblideu de posar la cara de bons valencians que mengen arròs els diumenges, si no n’hi ha riuà.

Arròs, o fesols, o cigrons, o bollit, o ves a saber… si no ha quedat ni un sol establiment viu, fillsdeputa!