El primer dia del curs: la independència de l’escola
A la vida no es pot planificar tot, va dir Carl Rogers, i a l’escola encara menys. Tenia raó. I nosaltres, els mestres d’aquest país, tenim tots d’exemples que abonen aqueixa idea.
L’experiència ens havia portat a programar aquest primer dia d’escola, del curs que comença, amb el primer dels claustres amb tots els detalls, els més polits i els més gruixuts, perquè el primer dels claustres marca l’estil del que vindrà tot seguit, fins i tot pot arribar a dibuixar com serà el nou curs, l’estil, les maneres, els objectius.
És cert, també, com diu el pedagog americà, que sempre passen coses, passen tantes coses en un sol dia de vida, que l’escola ha de saber veure-les i beure-hi dels fets més rellevants que ens puguen afectar. Així que allò que va passant al nostre voltant va escenificant un paisatge al qual, l’escola, i el primer dels claustres, ha de donar resposta.
Una de les coses rellevants que afceten l’escola, inevitablement, és la tecnologia, i encà les xarxes socials que fem servir a través d’ella. Res no és igual, a l’escola, d’ençà de la tecnologia i la connexió al món virtual, perquè també és el món real, indubtablement, malgrat que no pocs excèptics vulguen amagar el cap en un forat.
Ja sabem què són els hastags aquests de twitter. Per a no pocs especialistes, twitter, és la xarxa social per excel·lència, una eina que l’escola hauria d’aprofitar per posar-se al dia de la tecnologia.
Aquest cap de setmana, aquesta xarxa en va plena de motius que afecten l’escola. Directament, virtual i física. Perquè allò que quedava impune o aïllat no fa gaire, les xarxes ho fan córrer com el vent de l’illa.
L’ún, el càstig contra tres directors d’institut de Maó per defensar els consells escolars respectius que demanen, ni més ni menys, aprendre en la llengua del país. Contra això, la política mediocre envia sancions, càstigs i expedients… Encà en el segle XXI és l’única cosa que sap fer, la mediocritat, davant l’escola i els mestres. Però les xarxes ens han posat en alerta els mestres, i milers de ciutadans que han sabut donar suport i plantar cara a la irracionalitat política que fa abús de les atribucions dipositades per la sobirania popular. No els hem votat perquè ens sancionen, els polítics, sinó perquè govenen bé, amb noblesa, amb correcció, amb responsabilitat.
Un segon motiu de debat, al primer dels claustres, és la demanda al govern valencià de Fabra, perquè tantes famílies com es queden sense poder matricular els fills en valencià, puguen ser ateses. ‘Vull estudiar en valencià’ s’ha convertit en un dret no acomplit per una altra decisió política tan mediocre com la primera. La manca de línies en valencià és una decisió política conscient dels governs del pp a València. Un atac repetit contra la llengua i contra els drets dels valencians. El càlcul que fa escolavalenciana és que gairebé 130.000 xiquets no poden estudiar en valencià per la voluntat expressa d’una política conscientment xenòfoba, lingüísticament almenys.
Mal paper faríem des de la direcció, si no compartirem aquests neguits, aquests desficis i aquests gojos, dins aquell mateix paradigma que expressava el pedagog americà: la responsabilitat compartida. Tot això que passa a la societat passa a l’escola. I allò que feu contra l’escola ho feu contra la societat. I contra el futur.
Ara, ni els Bauzà ni els Fabra de torn no sembla que ho entenguen d’aqueixa manera. Per ells, els models d’ensenyament de llengües que millor funcionen, n’hi ha estudis i investigacions que així ho abonen, no serveixen si són contraris als seus interessos particulars. El concepte lingüísticament xenòfobs fa molts anys que és viu en aquesta i en altres societats, que permeten de rebaixar menystenir i fins i tot deixar morir quantitat de llengües, amb la mala intenció de donar rellevància a una de sola, una llengua per damunt les altres. Una posició que no s’entén en una democràcia, perquè atempta contra el principal dels seus valors, la llibertat.
D’una altra manera, n’hi ha països on l’escola té independència d’acció sempre que demostre que els resultats acompanyen la seua llibertat. Qui pretendria, en els seus cabals, frenar que els xiquets aprenguen el màxim de llengües, més i millor?
Tres temes, a més dels normals en la preparació d’un curs, que és inevitable que apareguen, que ens afecten directament com a mestres i com a ciutadans d’aquest país. Ves si tindrem faena, enguany, els mestres. Benvinguts al curs 2013-2014