El preu de la dissidència
Què vol dir que és la societat que ha de prendre les regnes? Doncs que hem de buscar solucions a situacions de conflicte. Perquè el pp és incapaç. És un partit incapacitat per governar en democràcia. Perquè no sap negociar, ni gestionar ni calcular. Va a la seua, caiga i caiga, li la bufa què passa a la resta del món, que no siga el seu nas i la seua butxaca o la dels seus. Passa amb la barbaritat Castor com passa amb la vaga ales Illes, com passa amb les lleis d’educació o els decrets plurilingües. No sap sinó imposar i aixafar, i encara amb la major de les torpeses. No sap què fer amb la desocupació, ni amb els joves, ni amb l’economia. D’això en sap menys, si no és tirar mà del sac de les pensions, i collar més els més desgraciats.
Per tanta incapacitat manifesta i demostrada, i mentre no vinguen eleccions o independències, la societat haurà de prendre altres vies, altres camins i unes altres maneres de fer que evite que tornem a pagar els plats trencats. En el cas de l’escola, per exemple, perquè és dels casos més evidents del fracàs polític estrepitós any rere any.
A les Illes, els mestres ja han demostrat que podien. Amb escreix. Però amb uns costos d’esforç i de recursos molt elevats. Una vaga exigeix major esforç que la rutina diària, malgrat que no ho semble. Els mestres, les famílies i molta de la societat civil que en altres moments no hagués respost, aquesta vegada també ha eixit al carrer a donar-hi suport. El cas de les Illes té i tindrà un ressò extraordinari. Però el preu que paguen els uns i els altres és molt elevat.
Tres setmanes sense escola és molt de temps. I l’Assemblea decidirà què farà dilluns, si n’enceta una quarta sense. Però la resposta de l’altre costat sabem quina serà. Simplement, no n’hi haurà resposta, perquè no en saben, de respostes, ni de negociació, ni de política, si no és aquella ronca, inútil passió pel passat i els seus estils autoritaris. De democràcia n’entenen poc, gairebé gens.
I els mestres, que són obrers del coneixement, han de cercar maneres diferents per manifestar el descontent, la dissidència, la contrapolítica del pp. Potser la insubmissió a decrets absurds i rabiosos no és ser fora de l’escola, al contrari, sinó treballar sabent-nos quin és l’horitzó, malgrat com els polítics dicten decrets o normatives, perquè a dins l’escola som els guies de com s’han de fer les coses. Igual que hem convençut els pares de la vaga, convencem-los quin és el millor pla per ensenyar llengües, i perquè és tan important la llengua del país, la primera, com van decidir a Finlància. No ens deixem enganyar per monyicots de l’estupidesa i la intransigència. Sobretot perquè, fins i tot arribant a negociar, allò que ells aprovaran mai no serà suficient per tenir els bons models. El pp sembla que ho té com a fita, que siguem tan lluny de Finlàndia com puguem. Tan torpots com enlloc.
Preu per preu, els xiquets també mereixen de venir a l’escola, si els mestres tenim la força moral, i el coratge de treballar-hi plegats, contra normes de la idiotesa i la xenofòbia lingüística. Potser perquè ens mereixen més camins que únicament la vaga. Ara, que si l’Assemblea decideix de continuar…
Si voleu sobreviure 10 anys, conreu arbres
Si voleu sobreviure molts anys, conreu persones”
Proverbi xines
Durru : Ja ho deia jo “PRECARIS DEL MON UNIU-VOS FOOOTRE”
Fede: Ma que saps.