Ulisses20

Anit vam ser a l’Alcúdia, la Ribera. Vam arribar pels volts de dos quarts de set i vam fer un passeig, de la casa de la Cultura a la sínia dels afores. Ens vam sorprendre gratament per tantes placetes acollidores. De fet, eren ben reblertes de gent, entaulada davant un café o un refresc. En aquest país encara n’hi ha gent que berena. Encara la llum del dia ens afinava el viure de poble, pla i seré una vesprada de divendres, amb carrers estrets i cases amb façana que fan goig de contemplar. Però si n’hi havia res que ens va copsar i sorprendre era l’ús de la llengua. No recorde en quin dels discursos, la del president del Bloc de Progrés o de la pròpia batlle, que afirmava com ens agrada de ser de poble, als valencians, de garantir que som de poble i això és una categoria elevada i noble com no n’hi ha. Anit vam passejar per un poble valencià sens dubte, i la llengua d’ús de tothom que vam sentir ho confirmava. No era aquella idiotesa de la “nostra” llengua, era la llengua dels valencians. Sí que recorde això, ho va dir el president del Bloc de progrés Jaume I, Paulí: «parlem valencià, que segons Fuster, és la nostra manera d’anomenar el català ací al sud.»

Només una vegada, en tot aquell passeig de carrers estrets i placetes que caben en un pam urbà, vam escoltar una iaia que gronxava el nét en un parc, amb una cançó de rapinyar forastera. Això va encendre’ns el debat sobre la manca de cançonetes infantils pròpies, que hem perdut i ens han manllevat a colps de martell i càstigs més severs. No cal repetir com ens van prohibir la llengua, l’ensenyament i l’educació, en canvi d’adoctrinar-nos i empeltar-nos de cultura aliena colonial. Entre més pèrdues, amb tants anys de prohibicions i substitucions, és difícil ací al sud trobar un cançoner valencià, perquè els anys del franquisme i de dominació espanyola ens han arruïnat la riquesa cultural de les cançons populars de bressol, de jocs de Pasqua, de Nadal, que fins i tot les iaies no recorden com cantar als néts si no ho fan amb una llengua forastrera… Enmig de la discussió vam arribar-nos a la Sínia on ja es preparaven la muixeranga els negrets, els cabuts, els balladors, les dolçaines i els tabals, els dimonis… La cercavila va començar de nit, i va anar fent un recorregut de retorn amanit de tradició festiva: correfocs, danses, balls, muixerangues… Tot plegat per acompanyar la flama de la llengua que baixa del Canigó cada any per dir–nos, ep, som ací, som vius, i no ens rendirem, ni davant espanya ni davant tants inútils com la representen, de casa nostra fins i tot. Per cert, de tot el recorregut, només en aquella plaça on hi ha la casa dels llauradors, una dona que simulava de ser-ho, però pobra d’esperit i d’ànima, va insultar les quatre barres que portaven els membres del Bloc al capdavant del passa-carrer.

A la casa de la Cultura vam arribar tard, a dos quarts de deu passades, i els dos discursos ja van dir-nos per què havíem vingut: la llengua, la identitat, el país, el combat, ser de poble i sentir-nos a casa, i un esperit de defensa de tants atacs com rebem de dins mateix, que caldrà mantenir-nos ferms per anys i anys. És en aquesta capa tan fina que tenim uns quants milers de valencians, que treballem incansables per mantenir la flama viva, la llengua, la identitat, l’escola, la dignitat de ser… Però ves que la capa és finíssima, que no val a badar.

Vam rebre la distinció Joan Fuster, la gent de l’ateneu, que és una litografia numerada de Manolo Boix, un regalàs, que penjarem amb un respecte profund allà a la plaça del Mercat. Gràcies, doncs, al Bloc de l’Alcúdia. La feina que feu, fa lo manco trenta anys. Per molts anys!