El pp és un càncer a València
El problema gros no és només Mazon, el president de la generalitat, sinó tot el partit popular, del primer a l’últim militant. És un partit de morts i assassinats, podrit de corrupció i lladrocini, de mentides i d’abusos, d’una manca de consciència irreparable.
Anit, una manifestació de desenes de milers de valencians reclamaven el cap de Mazon, sense metàfores; de criminal en amunt, les consignes eren en una direcció única, però també eren clams contra un partit polític que és la ruïna particular dels valencians, en tots els sentits possibles i imaginables. Econòmic, cultural, cívic, patrimonial… Tenir sangoneres a la política també explicita una part del tarannà ximple de molts valencians: cada colp que els voten es deixen arrossegar per un ideari sense valors, ni dignitat, ni vergonya. Com és que tants anys d’aquesta experiència no ens escarmenta?, perquè venim de lluny, d’un pou fondo franquista que ens va ficar la por al cos, però també la ignorància de model de vida, i de vegades un estil de colps baixos, de no voler mirar una altra via, de no voler créixer o fer-nos autònoms, que vol dir independents…
La falsa transició democràtica ens acabà de cosir un vestit a mida: que els catalans, que el català, que la universitat, que els llibres… I molts valencians van seguir aquella cançó i es van aprendre la lletra per anys i anys: quan la ruïna a València ha sigut espanya i el pp que el representa: robar, malbaratar, amagar, mentir, en canvi de posar prou mitjans i recursos per mostrar una cara amable (falsa com un duro fals) davant les pantalles: van comprar la premsa, van usar la televisió i els van ajudar jutges, església i militars, no oblideu tampoc els borbons, i més motlles que ara no cal dir, perquè mentre el guió siga calavera, ja els anirà bé, si tants milers de valencians els farien el cul gros maten qui maten, perquè continuen bevent de la nostra sang.
El pp i els seus satèl·lits són un càncer a València, prou que ho saben, i molts valencians no volen curar-se i demà serà un altre dia. Si després d’anit no passa res, ni roden caps -sense metàfora- serà que els valencians som d’orxata, que ni tenim esme, ni seny, ni coratge. No sabem quantes coses més haurien de passar perquè aquell ninot acabés a la presó.