Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El pont de Manises

Entre Paterna i Manises, a l’Horta, baixa esmorteït un filet d’aigua pudenta, la memòria final del Túria. Un cagamànecs de riu sobreexplotat fins a l’extenuació, atracat de bandolers, desgraciat, que no acaba de morir-se mai, però que tampoc no arriba viu a la mar. Han de pensar, els polítics valencians, que fóra erroni deixar que els rius muiguen a la mar. Per això que tenim un riu trascolat, entre la ciutat i el feixista Plan Sur, d’aquells segellss de vint-i-cinc cèntims que el franquisme ens va obligar a pagar durant tants anys de dictadura.
Tres anys després de començat, tres anys complets, i no se sabrà mai quanta despesa, s’alça el pont nou que uneix Paterna i Manises, substitut del pont vell de tota la vida, que diuen veïns i usuaris. Mon pare va passar-lo de xiquet, venint de Venta Cabrera, a peu, amb un centenar d’ovelles: llavors era l’úniva travessa possible. Ara, sense estar acabat el pont, i com el noble Josep B. definia no fa gaire, han plantat la bandera. Quina bandera! Quina bandera! Naturalment que la seua, la de Conquistadores, la que representa que és conqueridora del territori, l’altra, la veïna. Fa dies que el pont lluu qui mana, qui governa València, el riu, el pont i qualsevol arquitectura. Aquesta també, per dret del maleït 1707, Mal d’Almansa,  tres-cents anys  i escaig, i la correguda. Cada dia ho he de veure, després que comente amb el xic què pot costar una obra així, faraònica, de tants anys de construcció; calcule i ho repense, què ens costa a l’escola qualsevol cosa de res, amb aquells preus que d’uns anys ençà ens cobren per fer una merdeta de res, a l’escola, canviar una pica, posar dreta una paret, un finestral, i ho compare amb aquell pont de Manises, bandereta inclosa, quants milions superflus no haurà costat, cobrats excessivament, diners a l’empara de butxaques i més butxaques repartides amicalment. Segur que ningú no en dirà res, en contra, d’aquell drap, sabeu, d’això n’hi ha consens, i respecte dels contraris alhora, que no se’ns ocorrerà d’apujar a fer el mico. En tot cas, hi ha els tribunals, ací, al nord, a Euskadi, per obligar quin símbol representa qui mana, encara que no ens represente a tots, ni a la majoria, ni a la minoria, ací, al nord, ni a Euskadi.
I el riu, pobre, vell i cansat, que s’ho mira pacient, mut, a tocar d’una mort segura, ingrata, fa més de quaranta anys, des d’aquell famós Plan Sur únic. Fins i tot en això els valencians som diferents, o ignorants o primaris, i ens vam deixar furtar el riu de la ciutat, com cap ciutat d’Europa no ha fet, per enjardinar-ne una part, i una altra deixar-la a mans de constructors i creatius, i polítics d’axavo.
Sí, cada dia que observe el pont i el símbol que penja, per no perdre la memòria de qui ens mana i ens governa. Al remat ho han aconseguit, de ser un país sense banderes.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent