Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El molt honorable ha perdut el discurs?

El molt honorable president dels valencians, Cisco Camps, Cesc, Cisquet, Paco, o Francisco, que és com ell diu que li hem de dir, ha perdut molla en el discurs. De fet, ha perdut el discurs. No mai n’ha tingut, de discurs fluïd, ni brillant, però ara mateix, l’home principal dels valencians, ha perdut fins i tot la part del discurs que el salvava. Les mentides no li fluïxen, no li roden, no el salven d’entorpir cada volta amb efectes pitjors, les excuses per desmentir la rocambolesca història que algú ha congriat contra ell. 
L’àmic de l’ànima, el retoret, o el filiprim, que és com li diuen en cercles íntims amics i desamics, no podia caure més baix, barrejant-se amb aquell estol de quinquis, lladregots i cagatintes. Una màfia tan deshonesta com podrida, de males arts, de diners si voleu, però podrida de cap a peus.  
El president dels valencians està tocat, l’han tocat i perd oli i solidesa, cada dia que passa des que un jutge conservador li ha dit que el molt honorable no pot jugar amb foc, perquè per molt que els teus et vulguen salvar, la pudor de socarrim queda a l’ambient, roman intacta, penetra pels forats del nas, s’hi queda i res no pot traure ni netejar completament aquella niciesa, minúscula, davant tantes coses com ens hauran amagat, els Betoret, els Camps, els Costa, els Serafins, i tota la pesca de maniquís valencians d’aquesta generació irresponsable, política i cívica, que formen la generació d’arribistes que governa els valencians.

El molt honorable, que figura que és el president dels valencians, ha passat a millor vida, metafòrica i políticament, és clar. Però això tampoc no assegura res. Perquè de dimitir, ara per ara, ni parlar-ne. La responsabilitat, la justícia, l’equitat, no són conceptes que responguen a la seua cultura de vida. Potser que mai no han sigut patrimoni dels valencians, aquells conceptes, i per això ni aquest majúscul escàndol valencià no farà canviar res, gairebé res. Europa, per als valencians, i de retop per als espanyols, fins i tot per als catalans, és massa lluny. La distància que ens separa no l’acurta el tren, ni les carreteres, ni l’avió, perquè ens separa una distància mental, pel que fa a la responsabilitat política, social, fins i tot cívica, insalvable.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent