Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El dol s’arrapa a Picanya, ací i enllà

Ací la mort és més domèstica, més particular, sobretot contra les dones. Diumenge van ser atacades dues joves de Picanya per un altre home que es pensa propietari, amo de la vida dels altres (dic que es pensa perquè, segurament, ell no voldrà morir-se ni ara ni mai). La violència és una malaltia greu, crònica, i al nostre país l’any nou comença com va acabar l’altre, escampant el dol. Fa escassament un mes ens vam concentrar a Picanya per recordar les setanta dones mortes a l’Estat (!) durant el 2008. Avui hi ha concentració a l’Ajuntament, de nou, per mostar el dol col·lectiu davant la brutalitat. El dol col·lectiu és una manifestació sentida, de rebuig, però he preferit de no participar-hi, per qüestions personals. Tenim una societat malaltissa, en molts dels aspectes de la vida de cada dia. Reconèixer que no vivim en un món perfecte ni en un país perfecte ja fora considerar la nostra humiltat contra la hipocresia que s’ha instal·lat en no poques lectures esbiaixades dels nostres polítics, quan malden per vendre’ns que vivim en la millor de les terretes, en un món idíl·lic. No sé si serveixen de gaire, les manifestacions col·lectives pel dol, si no és que primer ens expliquem què ens passa i què provoca una patologia tan cruel, contra les dones, que porta tants homes a l’assassinat. A la violència gratuïta. Les lleis, i els càstigs, no són la mesura suficient. Ni el mètode. Ni els homes que apliquen la docta justícia estan exempts d’una ètica particular. En una situació així, és fàcil de caure en la moralitat contra tots i contra tot. Però de nou paguen les de sempre.
Els models socials, dels mitjans, la moda en totes les seues manifestacions, en la majoria són una prova malaltissa del que vivim, el comú dels mortals. Fins i tot els diaris que fins fa poc eren rigurosos, ara ensenyen a portada tots de joves de casa bona nues i desitjoses, amb l’excusa de traure diner per a la festa de Sant Roc mateix, i tot plegat contribueix a mostrar-nos qui fa d’objecte i qui fa de comprador d’anhels. Només és un exemple buit, si voleu, però vols dir que calia convertir la premsa en això o no és una nova mostra de la decadència d’Occident…

Hem començat el 2009 amb idèntic infortuni que vam fer-ho el 2008. La cosa no dibuixa cap millora. Hem d’habituar-nos a conviure amb l’agressor, amb el violent, amb la violència d’una societat que no ha sabut destriar, que de vegades ha atiat l’agressió gratuïta, al futbol, a la política, a la feina, contra les associacions alternatives, contra allò diferent… L’escola té feina, sens dubte. Però la societat, i sobretot els seus governants, en tenen més. I major responsabilitat.



Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent