Ulisses20

La literatura infantil, 1965

“Un lector en retirada”, en una de les entrades de novembre de 1965 del diari del professor Iborra, fa referència a la desaparició de la literatura infantil, en observar que, fins i tot la realitat d’aquells anys, superava en atracció allò que oferien aleshores, o havien oferit fins aleshores, els llibres destinats a xiquets: Aladí, Alícia, o els llibres de bruixes, mags, gegants, nans… Podem afegir pinotxo, o peter pan, o perrault o andersen o els germans grimm…

El professor Iborra argumentava en l’apunt que cada vegada, aquests contes o relats esdevenien menys atractius als petits. I si això passava, ja no tenia remei, malgrat que durant anys hom pensava que allò, aquell món màgic, era al marge de tot i de tothom, que es conservaria per sempre tan vigent com el primer dia. “El món real dels adults no podria afectar mai un món màgic, fantàstic”. Segons la seua opinió experta, la realitat sempre seria més pobra que les fantasies destinades als infants. En canvi, afirmava ell, aquella literatura ja era poc eficaç per satisfer les necessitats dels infants.

En relació a això, anys més tard, el matemàtic Gardner, un expert també en literatura infantil, es demanava com era que els infants nordamericans ja no llegien Alícia en terra de meravelles, cosa que aquest també atribuïa a la pífia, a la poca traça dels responsables de l’educació, que no feien llegir a l’escola aitals obres mestres, o simplement no feien llegir: ell en va fer una versió anotada d’Alícia, magnífica, malgrat que no la trobareu en català. (a vore si ara que serà més independent per fer coses, Bromera s’anima a traduir-lo!)

Perquè allò passés, a la mort de la literatura infantil —no oblidem que llegim un apunt de diari de 1965—, el professor Iborra explicava que el món real dels nens d’aleshores posava en joc davant els xiquets arguments que eren més meravellosos que els propis contes dels quals parlem: la realitat superava ja aleshores les narracions fantàstiques. Una frase que m’ha agradat especialment és, deia el professor “els nens d’avui s’avorreixen o s’impacienten davant els mags, les bruixes, els prínceps o els gegants dels llibres clàssics”. I encara més contundent, “Aladí i la seua llàntia són ja pura prehistòria, un món massa simple i rudimentari que no és a la seua altura, a l’altura de coets, satèl·lits i marcians.”

Però, ep, ara després el mateix apunt dirà: naturalment, ara atrapa els infants l’efecte d’un giny, més que no la fantasia de personatges medievals, bruixes, mags, castells princeses… al costat de naus i coets no tenen res a fer.

En aquest impàs de 1965, 1975, 1985 afegiria… Molts dels mestres d’escola encara no llegien gaire, després de la porga franquista contra l’escola, i encara menys els infants valencians, foren o no a l’escola, que sembla que no n’hi havia, que volguessen llegir, si costava tant de trobar llibres en català, prohibits una majoria. Amb el temps, arribaran els llibres, els primers llibres per omplir l’escola dels valencians, les rondalles, naixeran editorials en un grapat, també en moriran, i encara més tard una pluja de varetes màgiques amb molts poders, i mags, i graneres voladores, triomfaran de nou, de la mà de Harry Potter, o CS Lewis, o d’uns altres autors de renom, i el cinema, i el viatge al passat i al futur de la fantasia o literatura per a infants, per a infants valencians particularment, farà alts-i-baixos espectaculars. Tan extraordinaris que vorejarem el 5% de lectors, mare, el cinc per cent, un màxim de lectors valencians en edat de la infantesa. Un exitàs, si recordeu que veníem del desert, de somàlia, de tenir durant anys i panys prohibida la llengua, els llibres, els autors.

I encara, compte, seixanta anys després del que expressa el professor Josep Iborra, la maquinària editorial espanyola i universal ha decidit un femer de llibres de protagonistes inútils, han decidiit per nosaltres, els mestres, els bibliotecaris, els lectors experts, en canvi d’ferir-nos llibres infantils carregats de tòpics, de ferralla, de merda de primera, perquè els futurs lectors passen de femer en femer tot evitant les grans obres de la literatura, dita infantil, juvenil i universal…

El professor Ibora es demana què llegien els infants del món, del món occidental se suposa, abans del segle XVIII, que és a partir d’aleshores que apareix la primera literatura específica per a infants de casa bona. “Com és que hom va pensar en una literatura per a aquesta edat?”, “A què responia una literatura per a xiquets?”

Quan els grans mestres Marià Manent, Carles Riba, Carner, Sandiumenge i altres van traduir els clàssics universals infantils, alícia, pinotxo, peter pan i wendy, els germans grimm, aleshores van descabdellar una llengua culta, d’impressió, sense rebaixar ni un pèl l’exigència lectora de primera categoria universal. Quin pou de llengua: talment com alcover o valor o uns quants rondallaires més van fer per la seua aportació a la literatura per a infants, no rebaixar ni una engruna la llengua exquisida del nostre país…

Aleshores l’escola a penes si començava a destriar què llegir,  a saber que calia llegir per damunt de totes les coses, a posar a primera línia de les activitats principals, la lectura, al capdamunt de tot de l’escola obligatòria i no obligatòria.