Ulisses20

Sóc al camp, entre collidors; fa un fred que pela, i el gebre encara és damunt l’herba, blanca, arropida, que no es mor per vergonya. En un costat els senegalesos van collint en silenci, n’hi ha un que s’escalfa en un foc minso, de branques massa verdes perquè recupere suficientment els dits de les mans. Li dic bon dia, com anem i em respon que malament, que fa massa fred. Més enllà, hi ha un altre foc, amb brasses que van fent carn de porc, potser de pollastre, no ho veig clar. Ací en responen bon dia, i alguns m’allarguen la mà. Després de les salutacions em conviden a esmorzar, però just si acabava de desdejunar i els agraesc l’oferta; el fum és de carn torrà, i he de canviar de costat per evitar d’encegar-me. El camioner, de Gandia, m’explica que n’hi ha colles diferents, de lituans, ucraïnesos, armenis, africans i valencians. Aquest últims no perdonen l’esmorzar, però són els armenis els que fan de caps de colla. Jo vinc de procurador, en representació de mon pare, i veig que trauré partit d’un matí al Pla de Pinela, a Bétera, malgrat que la diversitat de la fauna humana respon millor a una reunió del Comité Europa, però en un pla tan humil com necessitat.
Quan sóc a punt d’entaular-me (és un dir això de seure damunt d’un caixó buit de taronges), em telefona el xiquet que ens han enviat un paquet a casa que, s’estranya ell per això, nosaltres havíem enviat prèviament. Com que és un compromís d’amistat, dic bon dia i faig via cap a casa, per saber què ha passat amb aquella comesa de l’enviament.
Fa uns quants dies vaig enviar un paquet de regal col·lectiu cap a Martigues, Provença, en prova d’amistat i compensació per uns dies magnífics amb l’amic Janot. Ja m’imaginava que el paquet era al seu destí, sobretot pel preu que m’havien fet pagar, i perquè això comportava bitllet d’avió, per al paquet, naturalment. No m’explique què fa el paquet a casa, i com és que el carter ens l’ha portat i ha fet signar el meu xic, com a comprovant del lliurament. Vaig corrent a l’estafeta, em queixe, demane què ha passat, que un paquet que he enviat fa dies, a preu d’or l’enviament (portar-lo en mà no sé si m’hagués costat menys), és a les meues mans de nou. Resposta de la responsable d’enviaments: a València s’han equivocat, vosté ha escrit correctament destinatari i qui ho remet, però a la central de València s’han equivocat i han confós les dues coses. Bé, em demane, però ací a a Bétera també s’han confós, en la classificació i en el repartiment local, perquè allà on diu destinatari diu clarament França (m’havia estalviat Provença, per si les mosques franceses em feien la col del centralisme colonial). No ha calgut. El paquet no ha passat de València. Aquest ha estat el seu recorregut màxim. Com que les coses eren en valencià, doncs, au, tornen al poble i tots contents. La responsable de l’estafeta s’ha disculpat, cordial i exquisitament, i s’ha compromés a enviar el paquet una altra vegada, sense cap recàrrec (ha escrit damunt l’etiqueta de destí ‘OJO’, i ha ratllat com a nul allà on deia ‘Remet’, a veure si així, amb una sola informació, tot de funcionaris, valencians i francesos, fan arribar a bon port una feina encomiable i un paquet de no res. Senyors carters de València, on diu destinatari és on han d’enviar el paquet.
No he pogut trobar-me l’Europa dels collidors, perquè m’he perdut en altres quefers i, quan he tornat al camp, ja havien desaparegut. Si això de correus s’adoba, no dubte que tindré més oportunitats de viure tranquil·lament l’Europa dels pobles entre satsumes i orovals.
Trenta-un euros de segells per fer anar un paquet Bétera-València-Bétera és millor negoci que mil arroves d’aqueixa fruita de l’hortet de les Hespèrides. On vas a parar!