Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 14 d'abril de 2009

El carro del tio Cementeri.

-Pare, he donat el carro.
-Has donat el carro?
-Sí, aquest matí se l’han emportat amb un remolc.
-Però se l’ha quedat algú del poble?
-Sí, Jose Pastor. Segur que en tindrà cura.
-El carro està en el poble?
-Sí, en una caseta del terme, al camí de Benaguasil.
-Eixe carro té més de seixanta anys, me’l va fer el tio Cementeri, nou, i em va costar vuit mil pessetes. El tio Cementeri feia carros, i n’arreglava, vivia ací baix, a l’última casa del carrer, tocant la carretera.

Parlem del carro, d’aquell temps que les coses tenien un valor, un valor diferent si més no, que era el seu primer carro en propietat, que tantes persones li l’havien demanat i ell se n’havia resistit a desprendre-se’n. Que si aquest i aquell el volien, el carro que havia fet tant de paper, a alguns veïns que ens l’empraven i als carnissers, sobretot. Em pense que ja ho havia explicat: durant la setmana, el carro traginava la carn de l’escorxador a les carnisseries, diumenge mon pare posava uns sacs de tela a les baranes i carregava el fem de les quadres cap al camp. Dilluns, el carro ja traginada carn, i així una setmana rere l’altra. No sé si ningú no va morir, d’allò, però en aquell temps les coses tenien un altre valor i anaven més o menys d’aquesta manera.
-Li l’has donat per a sempre? –em demana enmig de la conversa i el viatge en el temps.
-Sí.
-No el tornarà?
-No, en tindrà molta cura, i quan l’haja restaurat i pintat, si vols, anirem a veure’l. En aquella caseta tenen animals i t’agradarà de veure’ls.
-Per a sempre… -remuga-. En realitat era un trasto… Podies donar-li també els aparells, el forcat, la cavallonadora, la rella…
-Sí, ja ho havia pensat.

En uns minuts hem liquidat una part del nostre temps més íntim, més sòlid… Però ens hem quedat l’ànima, d’un temps que ens ha fet a tots dos, còmplices d’una vida. La felicitat del nostre temps.



  1. Fa cinc anys reformí la casa de la meva àvia per a casar-me i viure-hi.
    Vaig haver de donar molts dels estris i eines que tant la meva iaia com el meu iaio, ja desapareguts aleshores, havíen conservat durant a les andanes de la cambra durant tota la seva vida, resistint-se al pas del temps, com si aquell temps passat que ells visquèren poguera tornar. Entre tots eixos estris hi havíen mig-ermuts, unzes, balances, bàscules, relles, forcalls, sedasos i garvells, tifells de fang, una sella i un cabeçal i fins i tot una màquina de cosir que ja pertanyía a la meva besàvia. Em và fer mal el cor i l’estómac.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent