“El camió dels coreans” (2)
Com que la mare tenia por que el fill s’extraviés pel món, va convèncer l’home d’obrir un forn —de jove, el pare ja havia treballat de forner i coneixia l’ofici—, amb un negoci casolà, el xiquet no pujarà en un coet i desapareixerà per sempre. I la cosa va anar com la mare havia planejat. I vet ací que això va comportar també el final del camió coreà, els viatges a carregar i descarregar, les peregrinacions de miracle, els esmorzars del món rural… Entremig de tantes històries dels valencians, dels quaranta als seixanta, Rafa Arnal va anunciant-nos esdeveniments internacionals de primer ordre a Algèria, Cuba, Rússia, Amèrica, a través de les noves que el pare llegia als diaris o escoltaven en aquelles ràdios clandestines enllà del Pirineu: el vicecònsol americà, i l’interés dels americans pel moviment valencianista dels seixanta-setanta, el beatles, el rock, la mort en accident d’Albert Camús, Munich, la mort de Marilyn, la vaga d’Astúries, Gary Cooper, Hemingway, el Nitrat de Xile, la badia de Coxinos, Yury Gagàrin, Dashiell Hammet, Bogard, Ben Bella, Camilo Cienfuegos, Lumumba, Lolita Lebron, Ho Xi Minh, el Che…
«Ma mare, que era una dona d’acció, me repartia un ruixat d’espardenyades quan notava que havia nadat a la séquia, que si encara me quedava humitat al cos, ràpidament la perdia. —No te pose aixina. Carmen, són coses de xiquets, deia mon pare… —És que este no creu, va a la seua, i un dia tindrem un disgust.»
“Venies d’una llarga família de forners, i a tu t’agradaria ser forner, com els teus…” VA Estellés
[continuarà]