El budell cular del govern Camps
De menut, a les piques del corral netejàvem els budells amb unes canyetes, rascant-les amb força i traça contra una post de fusta. Trac-trac-trac, remullàvem la canyeta en un poal d’aigua, trac-trac-trac féiem passar el budell net de l’un costat de la post, mentre de l’altre queia la brutícia que l’animal havia conservat en ser degollat. Les primeres vegades costava més esforç que no es pensava, i el braç s’havia de fer anar ràpid i amb força. Les primeres vegades, quan pensava que tenia la feina enllestida, mon pare va agafar els budells que jo em pensava nets, els va alçar al llum i va dir: veus això?, ni t’ho menjaràs amb aqueixa brutor que has deixat. Tenia raó, i ell havia de tornar a fer la feina de nou, per deixar, ell sí, els budells transparents com l’aigua sense cap rastre.
El budell cular, amb aquell que féiem les botifarres blanques, era una altra cosa. El tacte, el gruixut, en passar-los la canyeta tenia l’interior net, però conservava bona part de la dimensió d’un senyor budell cular. El tacte, la dimensió, la textura, tot es conservava diferent, malgrat que ja eren nets, per fer aquelles botifarres blanques per a l’olla. En aquests budells es necessitava el doble de força i de traça, per deixar enllestida la cosa per embotir-la.
Més o menys, deu de ser això a què es refereix el president dels valencians, Francesc Camps, quan diu que som el govern més transparent d’Europa. Ha de parlar, l’home honorable, d’aqueixa transparència cular, de textura, de dimensió, de tacte, quan assegura que els valencians, tenim el model de govern més transparent dels que puga haver-hi ara mateix a Europa. L’home no s’hi ha comparat amb la Península ibèrica, ni amb els països de la Mediterrània, ni amb els de la mateixa dimensió i intenció. No. La transparència, la passada de la canyeta pels budells d’aquest govern ja se li suposa, de tant nets com representa que diu que són, el normal de la llonganissa, i el cular, de la botifarra blanca.
I ves que tot això no té cap transcendència sexual o d’indefinició. Cap ni una.
(Me’n vaig corrent que ja passen les alfàbegues.)