Als panells, malgrat la devoció i la humiltat, i el respecte que dipositem amb tanta lluita i miracles com van passar, dones i homes, i encara majorment les dones, no s’ha tingut en compte la llengua, almenys la llengua del nostre país. Coincideix que, a cada llavada perdem una peça, però ai, nosaltres sempre perdem la mateixa clau, i nosaltres som els fonamentalistes, els provincians, els curts d’horitzó i de vista.
Amb tot, l’exposició es mereix una mirada reflexiva, atenta, per com hem patit, i patim, tota la repressió de l’església, els militars, la monarquia la dreta i l’extrema dreta, tot plegat què és sinó franquisme, encara absolt i perdonat, setanta anys després. Com deia fa un parell de dies The New York Times: espana, qui en vulga que la compre!
«Foc al clero i plantem vinya!»
Atentament, i felicitats per l’exposició