Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 11 d'abril de 2009

Divendres: el linx i el paraigua

Passe el matí al camp, després que hem rebut l’avís d’amenaça de pluges (a la vesprada es confirmarà una tronada i un aiguat d’impressió); em calia deixar-ho adobat per aprofitar la pluja. El camp està que se n’ix, de verd i ufanós. Banyat, he tornat xop, que he hagut e canviar-me completament. Després he dinat amb un grapat d’amics en una caseta de camp propera, dins del terme. Entre xiquets i adults en som més de trenta. La cosa s’allargarà fins al berenar i, ja vénen regalades les coses d’aqueixa manera, un sopar no menys exquisit. Menjar i beure, la pluja té la culpa, i nosaltres la bona gana: sort que és Divendres sant, i el linx no podrà eixir de processó: la majoria dels que érem hem pecat per sobredosi de carn, encara el penúltim dia de Quaresma; quina llàstima, perque veníem acomplint a la ratlla els preceptes i els rituals amb una gran exquisitesa. Avui hem perdut totes les indulgències: hem pecat miserablement, per menges i licors i vins de la terra. L’altra carn ni tastara-la, per aqueixa banda guanyem el cel (sempre val la pena tenir un trumfo amagat, per si les mosques) o l’infern, segons com s’observe.
He tornat a casa cansat, amb un mal de cap que, si no fóra perquè finalment han suspés la processó, dubtaria si el càstig diví no ha caigut damunt meu, per excedir-nos en dates tan significades. Per porgar la pena del dia, avise que teníem la TV encesa en un racó, amb les notícies que anaven eixint i ens feien girar algun colp la mirada en aquella direcció, ia la conversa: el temps, l’enterro massiu a Itàlia, i tot de litúrgies i rituals ací i allà, que llegim i comentem amb no poca ironia, sobretot pels comentaris pseudoperiodístics d’algunes cadenes i els seus enviats: quin ridícul no fem tots plegats. Finalment, m’he desvetllat. Sort que el dolor ha passat, així que aprofite la nit per posar en orde una part del dia. I de la nit.
Post: no sé si hauran tret en processó el linx, avui. Amb els gats, i els frarots, mai no se sap. Quan hem tornat del camp eren les deu de la nit tocades i al carrer no es veia una ànima.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent