Ulisses20

1 de març de 2017

Un jorn a l’escola amb deu hores de treball: exagerats, els mestres som molt exagerats. Entre al despatx, descarregue la maleta de viatge (cada dia la faig servir per viatjar de casa a l’escola), trec l’ordinador portàtil i el Quadern gris de Josep Pla. Puge a la classe i comencem. Els dic que avui escriurem, que començarem a fer el diari sobre la família. Fa uns dies que els vaig encomanar de cercar informació sobre la família, l’origen dels pares, dels iaios, un dels oncles, per exemple…

Projecte a la pissarra el bloc “elquaderngris.cat” i comencem la lectura del dia 9 de març de 1918. Els demane que es fixen en el text, perquè hauran d’escriure el seu propi diari a partir d’aquest model, de vegades copiant l’estructura de la frase del mateix Pla —He nascut a… València, a Paiporta, a…— i resseguint l’estructura dels paràgrafs i els continguts, si bé adaptan-los-hi a la realitat de cadascú, naturalment. Per començar a escriure el diari, els demane que facen una entrada explicant perquè faran aquest treball, com va fer Pla:

«Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin…» J. Pla

Vosaltres podeu escriure-hi, per exemple: “El mestre ens demana que escrivim sobre el nostre origen, la nostra biografia, però que ho fem a partir d’un model notable…  El quadren gris de Josep Pla.

El primer paràgraf d’aquesta entrada del dia 9 de març de 1918 ens explica on va nàixer l’autor i quan, situa uns quants topònims de referència propis… La meua sogra sempre em diu “No perdes mai de vista el campanar”, quan Empar, la seua filla, anuncia que farà un viatge llarg, a Amèrica, a Escòcia, a Rússia… Mon pare, en canvi, sempre fa ús de la frase “No perdes mai de vista el Micalet”, i trobe que més gent a Bétera fa servir l’expressió “No perdes de vista el Calvari”, perquè el Calvari de Bétera és una jardinot enmig del poble que té una història singular. A mi ja em va bé aquesta expressió del Calvari, perquè el veig des de la porta de casa. Després de les referències a la toponímia més rellevant del seu rodal, Pla descriu un petit detall d’aquell paisatge —sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell… Però és en el segon paràgraf que comença a parlar del pare: Mon pare es diu Antoni Pla i Vilar. Pla és el nom del mas…

Quan portem una mitja hora de classe, n’hi ha xiquets que ja han escrit més d’un full i n’hi ha que a penes han fet dues línies… Per evitar aquest desequilibri, prepare un esquema per paràgrafs de l’entrada; ací Pla parla del pare, els llinatges del pare, d’on és cadascú, a quina cosa es refereix, pregunteu a casa si saben d’on són, què volen dir els llinatges, la procedència d’aquests llinatges dels pares… En els següents paràgrafs, apareixerà la mare, després vindran els iaios. Després d’una mitja classe sirollosa, sembla que comencem a enfilar maneres. Però pense una altra manera de fer per ajudar-los. Després baixe a esmorzar i em canvie de roba, perquè vull preparar la terra de l’hort. A la vesprada tinc un taller amb els alumnes de primer i segon de primària, si no els trenque la terra i la desterrosse, no podran treballar-la. La primera capa s’ha endurit tant que la lligona amb al força dels xiquets no fa ni senyal. Baixe al poble amb el cotxe per comprar unes quantes llavors, plenater d’enciams, cols i bròquils. En tornar, em reunesc amb Sandra al despatx per preparar la benvinguda de les portes obertes, que farem a la vesprada després de l’escola. Sandra agafarà la presidència l setembre, així que les famílies del curs vinent ja la trobaran a la governança de l’escola… Quina serà la primera frase que voldrem dir? La mestra Sandra portarà el seu menut a tres anys a partir de setembre. Li demane per què ho farà?, què l’anima a fer-ho… “Explica això” aquesta vesprada a les famílies que vulguen visitar-nos. Dinem. Espere als alumnes per agafar les eines i pegar cap a l’hort, avui tenim molta ajuda, ens acompanyen Maria i Jorge, pares del primer cicle, i Marta, que fa pràctiques de mestra a la nostra escola. Trec el calendari del pagès 2017 que em va baixar Vicent de Barcelona i explique quatre detalls del mes de març. Hi ha aixades i lligones més grans que els xiquets que les porten. Arribem, repartim les feines: arrancar la brossa, mon pare en diria rascar, fer el cavalló* de terra per plantar la tria que he comprat fa un parell d’hores, preparar el reg, plantar…

*Cavalló: crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o reguiu, o entre dues taules d’hort. DCVB

A meitat de feina n’hi ha una part del grup que abandona, oh, diuen que estan molt cansades (aaahhh, que us penseu que és el camp?), que se’n van a netejar-se les espardenyes. Això ha sigut de per riure: tret de Clara, la resta dels xiquets, onze, no han portat botes per al camp, s’han fet unes espardenyes de por, sobretot les blanques i aquella que feia llums, pobra espardenya que ara que només mostrava el fang i la terra roja de l’horta de València. “ma mare em renyirà molt”. Més o menys complim allò programat i tornem a l’escola. Hi ha animació lectora a la biblioteca. Avui ens visitaven Empar de Lanuza i Paulapé, mare i filla. Ella una escriptora de llarg recorregut, la filla és il·lustradora i acaben de publicar un llibre plegades en Andana, Això era i fou… Només m’estic una estona, el moment de presentar-les i pegar cap a l’entrada de l’escola a rebre les famílies que ens visitaran aquesta vesprada per conèixer l’escola, tenim Portes obertes, una moda per atraure futures famílies, l’escola cooperativa ha d’omplir si vol mantenir l’equilibri del pressupost (per cert, la conselleria encara no ens ha ingressat el concert): nosaltres som un dels projectes singulars d’aquest país, sens dubte, però n’hi ha més, així que els pares ja no teniu excusa per triar una bona escola. Comencem d’aquesta manera, després que els hem convidat a berenar, ensaïmades, café… Hi ha les coordinadores d’etapa, Empar, la futura directora de l’escola… Quan són dos quarts de vuit acabem tots els compromisos d’avui a l’escola, o gairebé tots. Els futurs pares nous se’n van satisfets de la informació. Una altra cosa és si ens triaran o no. Però han pogut preguntar allò que volien. I de segur que ja saben que n’hi ha escoles de lo alto. Em quede amb tres detalls, l’un, n’hi ha tres exalumnes que porten o volen portar els fills. És molt bon senyal. Retrobe una mare que havia sigut alumna a l’escola pública Mestre Serrano de Mislata, és l’escola on jo vaig fer les meues pràctiques de mestre, on vaig treballar els dos primers anys del meu inici professional, cobrava vint-i-sis mil pessetes. I encara un altre detall, el convenciment d’una mare que ja m’he trobat tres vegades i que vol, de totes totes, venir a l’escola de tan convençuda que és per aquest projecte.

Si això és un dia normal d’escola, em demanareu.