Demà, vindrem a ajudar-vos!
«Demà vindrem a ajudar-vos!»
Demà no els arriba mai, al cabàs dels inútils, els polítics. I ves si hem tingut experiències de llarg, de diverses grandàries,, colors tonalitats i sons… Als polítics se’ls omple la boca, en els discursos, que demà vindran els recursos, que sí, que arribaran els diners, els ajuts, i una vidriola perquè deixeu ben guardat el compromís que vindran, demà, a salvar-vos de la ruïna. No ho poden evitar, de dir-ho, que de primer serà l’ajut per nosaltres, per damunt de tot, caiga qui caiga, i cent micròfons, tots els mitjans, agafant aquella mentida grossa tan repetida, Demà. Aleshores hom imagina els camions westinghouse, els kelvinator, els general elèctric, tot de camions descordats, descapotats, amb homes forts, enormes, gegantots de la musculatura, llançant neveres, cuines, rentadores, a cada casa habitada, tan deshabitada ara, televisors, mòbils, fins i tot cotxes elèctrics, de gasoli, i planxes, i minipímers, i robots de cuina, i aires, molts aires condicionats per l’aire, llançats a posta pels forçuts dels camions descapotats.
En un plim-plam, a poc que signeu els crèdits, la lletra petita, els rebuts pertinents, amb el vostre llinatge i el vostre document d’identitat, uns altres homes us posaran els mobles, les estores, el sofà, la còmoda, la vaixella nova, les estovalles i els coberts, tot, però tot sense que no falte de res, nou de trinca. La vida, aleshores, la dels inútils, no la nostra, tornarà a somriure de felicitat, perquè ells hauran acomplert la feina, la promesa, que són allà, en política, per servir-nos, no per servir-se’n, com els acusen uns quants catalanistes borratxos. I nosaltres som ací, ací mateix, per fruir de nou de la nostra vida lleugera, contemplativa, tan plena d’agret i mel de romaní.
Però aleshores, els discursos continuaran, el del cabàs d’inútils, diran per exemple: hem destinat unes partides, un sac de milions, de sota les pedres hem tret…, i faran un discurs llarg, ells, farcit de penes i penalitats de tanta feinada com els haurà costat trobar res de sota les pedres, i ves que nosaltres hem mirat manta vegades, més de cent vegades, davall d’aquelles pedres, però no havíem vist sinó més pedres, o pols, o uns quants cucs de terra, o formigues, o res de res que tingués interés, però el cabàs d’inútils ha trobat jo que sé quants milions d’euros, un centenar, un miler, i diuen i expliquen que seran per ajudar-nos, i ho diuen i ho repeteixen tantes vegades, com s’han esforçat de valent, com han patit ells, nosaltres a quin sant, que comencem a torbar-nos, comença a agafar-nos un mal ací al costat, ací baix, a l’altra banda, més amunt, no, més amunt encara, que potser que ens veurem en la necessitat de tornar-los la westing, la kelvinator, la televisió ja era en color, i quedar-nos amb una mà darrere i una altra davant, si pobres els ha costat tant d’esforç, gestionar uns diners públics que semblaria que són d’ells, com si els haguessen posat de la butxaca… Torneu-mos-els!!! Torneu-mos-els prompte, amb el crèdit baixet que us hem aconseguit a cent anys vista! I nosaltres, pobres, que només teníem una pala, un cabàs, una granera de canya badada, no diem sinó el nom del porc… però tan fluixet que el porc s’adorm i ja pensa que arriba Nadal i diu: no us queixeu, bon homes, no us quexieu, que ara tindreu tot el fang del món per preparar el pessebre i destriar tantes figuretes com vulgueu posar.
Sort que el malson no dura gaire, perquè el demà del qual parlen els inútils, no arriba mai. No ha arribat mai, aqueix demà. No arribarà mai. És un dia fictici, que no existeix sinó en el nostre subconscient, per empomar els sotracs i digerir-los amb menys fatiga. Demà, quina ximpleria tan poc existencial.
Moralina: quan els inútils de la política proven de carregar un cabàs normal, un d’espart o de l’obra o de taronja, cabaços normals de dues anses, envien dos inútils molt inútils, però, pobres, per molt que ho intenten, només si agafen el cabàs de la mateixa ansa… Podran ser més inútils!