De primer l’amor a la llengua… (5)
Això ho va dir Enric Valor, el gran mestre, l’escriptor en majúscula: «de primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»
Però els catalans de Catalunya no ho van entendre, així mos va a nosaltres i a ells, sobretot a totsdos. Vicent Escrivà va dir en una tauleta de bar, a tocar de la perifèria de València, que els llibres de Valor no havien passat la séquia de Montcada, que no havien pujat més al nord, i això ja era més al nord que Torrent o Picanya o Alzira, però no gaire al nord, si posem per cas Sagunt, Almenara, Alcanar o no diem Mataró, Girona o Andorra la vella, per posar uns pocs exemples de geografia autònoma, sense la llibertat necessària d’autoproclamar-se nord o no. Tots aquests lectors d’aquestes ciutats se’l van perdre, un dels escriptors de llengua més ferma, diversa i rica, sens dubte, de tot el país. Més que no molts dels premiats amunt i avall de tanta geografia. Que hi farem.
Ahir vam tenir nosaltres, a Bétera —més al sud de Castelló o Borriana— un altre escriptor de llengua exquisida. Va fer cinc-cents cinquanta quilòmetres per ser a la fira de llibres de l’Ateneu, que va agafant un gruix que ja passa de nanomesura a sistema centesimal, per bé que encara de mil·límetre si el compareu amb el festival de Wigtown. Va baixar Joan-Lluís Lluís i vam omplir la carpa, el segon dia, per rebre’l com mereixia. No era un ple fins a la bandera, de no cabre ni una ànima més, però la cosa lluïa , per bé que segons la matemàtica de suma i resta i proporció, comptàvem un assistent per cada divuit quilòmetres fets amb cotxe. No van haver colps ni espentes ni redolons, per entrar a l’envelat, i jo va llegir d’entrada i aperitiu aquell tros de Junil, la xiqueta de catorze anys que fa d’encoladora de llibres, protagonista de la novel·la, que ella s’admira de la descoberta de Tresdits, l’esclau esguerrat, que li ha portat un llibre d’un autor viu, viu?, s’exclama ella, podem llegir un autor viu, del nostre temps d’ara? Tresdits somriu, i ella deixa de respirar, admirada, el cor en un puny:
—Sempre he pensat que havíem de començar pels autors més antics, perquè sàpigues d’on ve la bellesa de les lletres. Però avui llegirem un autor viu.
—Un autor viu?
Anit Joan-Lluís, autor del nord-nord, no va explicar Junil a la terra dels bàrbars, ni els Invisibles, ni el navegant, ni la festa de l’ós, ni… va venir a presentar una cançó de la pluja, que és la seua última novel·la, breu, diferent, crua o despullada, i ho va fer en tres colps o parts de la seua intervenció: la novel·la i el perquè, la part de les preguntes, i una última part de la seua intervenció per explicar-nos una rondalla… Quan va acabar el públic va eixir corrent de l’envelat, a agafar una de les novel·les que hi havia a la parada, l’última, la primera, l’assaig balla am babel, i l’escriptor va signar i signar un grapat de llibres que feia goig… Vam sopar a la vora del foc, amb els amics, l’equip organitzador de la fira, i de seguida ja repartíem la publicitat al carrer, de matinada gairebé, perquè avui tenim la poesia, Mari Carme Arnau, la poeta més premiada sens dubte, i el club lector de l’ateneu que llegirà uns versos del llibre sobre l’aigua.
De matí hem anat al camp, malgrat que de tant de ploure, és moll com un safareig, i encara hem collit taronges, un regal perquè l’escriptor del nord deixate una manera de fer dels valencians, un estil, ara que les navelines ja són a port i les nàvels encara pengen de l’arbre, si no has tingut la sort que t’hagen collit a temps el destemps que ens fa al sud, al nord, arreu. Com la literatura, o els autors de nivell A, que encara malden per sobreviure d’allò que fan, perquè els lectors a penes si fem un munt de runa, i els polítics es miren el melic, nàvel nàvel, sense saber què ni com, però cobrant els euros a cabassos, per rascar-se la panxa… I déu va fer els fillsdeputa, perquè feren política contra nosaltres.
I aleshores Tresdits dirà a Junil, la xiqueta de catorze anys, amb ferum de cola i de rotlles de paper, davant el nou llibre:
—Potser d’ara endavant no cal que llegim sempre plegats… potser pots continuar sola aquest llibre.
Una apologia tan bella de la lectura, aquest tros de llibre que és un tros de llibre, Junil a les terres dels bàrbars, com uns altres de l’autor del nord. Quin goig aquest regal, els cinc-cents quilòmetres llargs, els llibres, el festival a bétera, a la cultura. Malgrat algunes respostes tan minses i algunes absències tan notables.
[continuarà]