Ulisses20

«No és això que ara en diuen ‘flash-back’ (quina paraula!), o millor dit una retrospectiva, ni en sentit progressiu: del principi al final, ni en sentit regressiu: del final al principi. Sinó com una espècie de cavalls de ronda per paratges familiars que el temps i les mirades fan recognoscible i divers.» (Jem C., amb el seu permís involuntari, gairebé manllevat)

Tenir Pep Ricart de lector és un luxe, malgrat que ell va jugar amb el ballar de campanes d’aquella església, d’un campanar que, segons el mestre Ferran Zurriaga, han alçat dues vegades per qüestions d’orgull valencià, perquè no quedés per davall de no sé quina cosa, que Ferran mai no ens ha volgut confessar, per por que prenguem mal.

Pep vestia camisa blanca, sobre aquest fons de corral emblanquinat, i un balcó al darrere que dibuixa a penes els barrots i el xiprer que comença a esllanguir de mort, com molts personatges de la novel·la que presentàvem, les Ratlles de la vida, d’aquell balcó valencià del qual fa temps que no guaita ningú, com aquell balcó del Mas de les xiquetes, que fa temps que tampoc no té vida. Molts dels nostres masos ja no tenen la vida que mereixen, que no podem fer res. Les ulleres, el llibre sobre la taula, i la mà que confegia les paraules, quan, de colp, les campanes van tornar i vam perdre la veu del gran lector, perquè ell així ho havia compromés: -Llegiré fins que tornen a voltejar! No se pot fer res. Ja no podem fer res. Però les campanes, ara que fem més hores en aquesta banda del poble, en aquella casa que és l’Ateneu, són un no parar: els quarts, les mitges, les hores, els tocs de missa, els tocs de mort, els de festa, els de glòria, supose que finalment te fas, a aquell ritme. Però molt finalment.

-Quantes vegades voltegen les campanes a les Ratlles de la vida, ho heu comptat?
-Pep, que no haguesses pogut esperar-te al segon toc, que ens vas deixar d’aquella manera…