De baixada, però sirollosa
Cada dia que pa
ssa la festa va fent-se més grossa, i més intensa, més convençuda que el ball de diumenge serà tan sonat que els dies que el precedeixen ja faran història en molts sentits. A més, cada opinió del govern espanol, dels seus falsos comediants, dels tribunals o poders, no fa sinó atiar l’ànim dels catalans en favor del seu país entusiasta, viu, joiós, independent, que recela dels quatre dies que queden per viure la major de les experiències. No mai havíem viscut una il·lusió tan grossa, d’una solidesa que es contagia i s’escampa. Com més joiós viu el veí tot allò que passa, més tristot s’hi queda l’altre, aquell que governa des de madrit, més prim, més mostós. Perquè no han d’entendre res. Però res de res.
Hom es demana com poden arribar a ser tan torpalls a ponent, si veritablement ens governen incapaços tan mediocres, al govern i als tribunals, i allà on mires que puguen tenir cap responsabilitat. Doncs no és casual, de tenir un nivell tan baix a qualsevol dels organismes espanols, perquè ells mateix han omplert els llocs de responsabilitat d’aital mediocritat que, a nosaltres, se’ns fa difícil d’imaginar què més poden fer, si és que no s’entrenen de burros.
Espana mateix ha empés mitja Catalunya que no era independentista a no desitjar una altra cosa. I desitjar-ho amb una alegria que fins i tot els unionistes que resten, que encara en deuen quedar uns quants, dubten si canviar-se de bàndol, només que els valga per viure un dels moments més dolços que pot viure un país sencer en favor de la seua llibertat. I viure-ho com una festa, de respecte, de tolerància, de democràcia.
Cada colp més, n’hi ha que remen en la mateixa direcció. Així que malgrat algunes bromes o ensortits (la foto de l’apunt mateix, que simula una barca enviada a vigilar el port de Barcelona, regal de l’Alfons López-Tena), o excepcions de comportaments poc exemplars (feixismes i amenaces de l’època franquista setanta anys després), el camí de diumenge ja comencen a celebrar-lo arreu d’Europa. Els valencians els primers.
Avui, 9 de novembre, que parlin els poetes…
CRÒNICA DEL DEMÀ (1976) Miquel Martí i Pol
ARA ÉS DEMÀ
Ara és demà, no escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.
Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.