Cròniques del destiu (11)
Després d’una nit vacacional a la ciutat, tornem a casa. Ho va escriure el poeta Vicent Andrés Estellés: «després de certes coses, s’ha de tornar a casa.»
Segons com bufa el vent calent de l’estiu, s’escampa pel terme el siroll d’aquell himne invasor que ix del campament militar franquista; de fa uns mesos han amplificat els alçaveus per recordar-nos qui mana i qui farà de criat uns anys més, si és que la cosa no canvia a independència. Avui a Vilaweb el professor Goula explica l’augment de pressupostos europeus en armament. Una barbaritat sens dubte, contra la sanitat i contra l’educació sobretot, i contra més coses que podeu posar enmig del no-debat. Espanya ha decidit de fer despesa de milers de milions més en armes, com si allò fos una aposta pel coneixement o pels avenços del segle que vivim. Com més va, més rucs i més prehistòrics, despanya una.
Al remat, són armes que pagarem també els valencians doblement, serviran per tenir-nos controlats, vigilats, a punt de caramel per tenallar-mos la llibertat i qualsevol intent democràtic de trencar amb ells, que és trencar amb la corrupció, el lladrocini, l’especulació i la mala praxi contínua i generalitzada, ara amb l’exemple dels incendis i la cura que han demostrat totes les administracions espanyoles pel bosc. Però d’inflar-nos a morts i penalitats cada dia, d’això aquells en són mestres. Uns quants centenars de bombers, i sis avionetes, però els milers de milions en nova inversió aniran directament a defensa, a defensar els seus interessos, mai els nostres. En canvi, els ponts de l’Horta Sud, els camins, quants de temps fa que encara són en obres i ningú no se’n fa responsable del desastre i el caos? I dels diners destinats a reparació, quants en seran ja en les butxaques particulars d’empreses corruptes i de polítics encara pitjors.
Encara sort que governa l’esquerreta a espanya (amb el suport dels inútils nostres), que és qui ha decidit, només en dos anys, la pujada en armament més gran de la història d’ells. A cagar a la via, i tant de bo el sol els forade la crisma i els quede el cap com un bunyol, que l’enteniment ja era buit fa anys i panys, si fa no fa de tres o quatre segles que ens governen.